Quan penso en tot el recorregut fet aquests mesos al centre obert, em costa posar-hi paraules. Hi ha hagut dies lleugers i dies difícils, moments de complicitat i altres de silenci. Però en tots, hi he estat present. Aquesta presència sostinguda, que al principi semblava incòmoda o difusa, ha anat agafant forma, textura i sentit. I això no només per les activitats realitzades, sinó per tot allò que ha passat en els intersticis: les converses a mitja tarda, les mirades de complicitat, els silencis respectats, els somriures tímids que anaven dient “et veig”.

Durant aquestes setmanes, m’he adonat que al centre obert no hi ha espai per als rols rígids. La figura de la psicopedagoga no hi és establerta com a part de l’equip estructural. Això, lluny de ser un límit, ha esdevingut un repte creatiu: construir un lloc propi sense imposar-me, sumar sense desbordar. Com diu Carbonell (2022), la psicopedagogia en aquests contextos ha d’actuar des del respecte profund a l’altre, llegint el moment, adaptant-se al ritme del grup, i oferint eines des d’una escolta genuïna i una mirada no jutjadora (p. 114). I això és el que he intentat fer: estar, sostenir, proposar, acompanyar.

He après que en entorns tan vius com aquest, la rigidesa no serveix. Els dies no són previsibles, i el que avui sembla funcionar, demà pot no tenir cap sentit. És per això que he entès la flexibilitat com un acte d’humilitat professional. Aprendre a renunciar, a ajustar, a reconfigurar el projecte quan ha calgut, no ha estat una derrota, sinó una forma de responsabilitat. Com aquell dia que no es va poder fer la gimcana, i en comptes de frustrar-me, vam proposar una activitat més breu, però significativa.

Els cercles de paraula s’han mantingut com un espai valuosíssim. Al voltant d’una espelma encesa, s’hi han pogut expressar emocions que costaven de posar en paraules. Alguns joves, que al principi no deien res, han anat fent passes petites però importants. I jo, des d’aquesta atenta observació, he pogut veure com aquest espai simbòlic obria finestres. Rogers (1961) ja ho deia: “quan una persona se sent profundament escoltada, la seva pròpia estructura interna comença a canviar” (p. 33). I això, a petita escala, ho he pogut veure.

El treball amb role playing, malgrat les reticències inicials, ha estat revelador. Les representacions de situacions emocionals quotidianes han estat una via potent per explorar conflictes interns. Recordo especialment un noi que, en interpretar un company que s’enfada i es tanca, va acabar verbalitzant que ell mateix actuava així i que no ho havia dit mai. Aquest moment, carregat de veritat, em va commoure. No perquè “ho hagués aconseguit”, sinó perquè havia pogut ser testimoni d’un procés que emergia per si sol, gràcies al clima creat i la confiança construïda.

Resultats i impacte: què ens diuen els instruments?

Per fer seguiment del projecte, vaig utilitzar diversos instruments: observació directa, registre anecdòtic, una enquesta inicial de detecció de necessitats i una rúbrica d’avaluació competencial emocional adaptada (inspirada en Bisquerra, 2011, p. 64). Els resultats mostren petits avenços, però significatius:

• Participació activa en els cercles de paraula: si al primer cercle només 3 de 10 joves van intervenir voluntàriament, al quart ja ho feien 8 de forma espontània.

• Expressió emocional: un 70% dels joves han utilitzat un ventall més ampli de paraules per parlar de com se sentien, passant de respostes bàsiques (“bé”, “malament”) a emocions més específiques com “frustrat”, “nerviós”, “saturada”.

• Gestió de conflictes: tot i que encara s’observen reaccions impulsives, el nombre d’episodis de tensió entre iguals durant les activitats ha disminuït un 40%, segons registre intern.

• Autoavaluació emocional: en les rúbriques, la mitjana de puntuació en “capacitat per identificar les pròpies emocions” ha passat de 2,3 a 3,6 (sobre 5).

A més, a través de converses informals, els educadors referents han expressat que noten “més calma”, “millor clima de grup” i que alguns joves estan “més receptius a parlar abans d’actuar”.

Tot això em confirma que, sense grans artificis, però amb coherència i constància, és possible generar transformacions reals. I això em reforça la convicció que la psicopedagogia té molt a aportar en entorns socioeducatius com aquest, sempre que ho faci des d’un lloc sensible, atent, i col·laboratiu amb l’equip i el ritme dels joves.

Una porta que es tanca i una mirada que es queda

Ara que aquesta etapa acaba, no puc evitar sentir una barreja d’orgull, gratitud i nostàlgia. He après molt més del que puc escriure en aquest blog. I no només sobre intervenció psicopedagògica, sinó sobre la vida, la relació amb l’altre, la importància de saber esperar.

Marxo d’aquestes pràctiques amb la sensació d’haver sembrat. Potser no veuré totes les flors, però confio que alguna cosa ha quedat. En mi segur que sí: més escolta, més flexibilitat, més consciència del que significa estar al servei dels altres des d’un lloc ètic i respectuós.

I m’enduc una frase que m’ha acompanyat sovint aquestes setmanes, de bell nou de Carl Rogers: “The curious paradox is that when I accept myself just as I am, then I can change” (Rogers, 1961, p. 17).

Gràcies a tots els joves, educadors i professionals que m’heu fet lloc, encara que fos petit. I gràcies a mi mateixa per atrevir-me a entrar, observar i aprendre. Fins aviat.

Referències:

• Bisquerra, R. (2011). Educación emocional. Propuestas para educadores y familias (p. 64). Desclée De Brouwer.

• Carbonell, J. (2022). Educació i societat: nous reptes per a la psicopedagogia (p. 114). Graó.

• Rogers, C. R. (1961). On Becoming a Person: A Therapist’s View of Psychotherapy (pp. 17, 33). Houghton Mifflin.

Les últimes setmanes han estat un petit gir en la manera com em sento dins del centre obert. He notat que la meva presència ja no és tan nova ni tan incòmoda, ni per a mi ni per als altres. Però no ha estat gens fàcil arribar fins aquí. A diferència d’altres espais educatius, aquí no existeix “la psicopedagoga” com a figura integrada, i això fa que, de bon començament, et trobis una mica entre dues aigües. No ets educadora referent, però tampoc vols quedar-te en la posició d’observadora passiva. Al final, t’adones que el teu lloc te’l vas construint a poc a poc, a base d’estar, d’escoltar, de proposar sense imposar. És més un exercici de constància i tacte que no pas d’autoritat. I crec que això diu molt de com entenc jo mateixa la psicopedagogia: no tant com un rol fix, sinó com una actitud d’acompanyament profund i respectuós.

En aquest sentit, m’ha fet reflexionar molt sobre què pot aportar realment la psicopedagogia a un espai com aquest. En un centre obert, on el vincle, la confiança i la quotidianitat tenen tant pes, la figura del psicopedagog no pot ser intervencionista ni basada en protocols. Ha de saber estar present des del rerefons, llegint el grup, oferint eines, detectant necessitats emocionals i educatives que, potser, en el dia a dia intens dels educadors poden quedar més difuminades. Com apunta Carbonell (2022), la tasca psicopedagògica en l’àmbit social implica, una mirada flexible i integradora, capaç de fer de pont entre les necessitats del context i el creixement personal dels infants i adolescents. Aquesta idea de pont m’interpel·la especialment: ni substitueixes, ni dirigeixes, ni observes des de fora, estàs al mig, buscant maneres d’acompanyar processos que són complexos i que no sempre tenen respostes clares.

Una de les coses que encara costa és encaixar el projecte dins la vida del centre. Ara que el curs s’acaba, tot va a ritme accelerat, hi ha sortides, celebracions, imprevistos… i això fa que el calendari s’esfondri constantment. Però en lloc de viure-ho com una frustració (que també ho he fet, no ho negaré), he après a flexibilitzar-me, a parlar molt amb l’equip, a reubicar sessions, a llegir l’energia del grup. El fet de poder tenir converses fluides amb els educadors referents ha estat clau. I crec que aquí hi ha hagut un punt d’inflexió important: el projecte no és una cosa a banda, sinó que es va teixint des de dins del que ja existeix.

Pel que fa al grup, el cercle de paraula continua sent el moment més potent de la setmana. Encara que no sempre hi hagi grans confessions ni reflexions extenses, noto que alguna cosa s’ha assentat. Hi ha un silenci més còmode, una escolta més autèntica. I quan algú parla, fins i tot breument, ja no hi ha burles ni desconfiances. El simple fet que es respectin els torns i es mantingui la calma quan l’espelma passa de mà en mà em sembla un senyal clar que el vincle està prenent forma. No calen grans discursos: a vegades, un “avui he estat molt enfadat però no sabia per què” ja obre una finestra que abans estava tancada.

Els role playing, que vam començar a introduir cap a mitjans de maig, han estat tota una descoberta. Al principi, em feia una mica de por proposar activitats tan exposades. Em preguntava si ho acceptarien, si es burlarien, si es tancarien en banda… Però a base de començar per situacions senzilles i conegudes, i deixar que ells mateixos posessin límits, ha anat fluint. Un moment que se’m va quedar gravat és quan un dels nois va representar el rol d’un company que es tanca quan està enfadat. Era clar que parlava d’ell mateix, però ho va fer amb humor, sense dramatismes. I al final, quan vam parlar-ne, ho va reconèixer amb una naturalitat que em va descol·locar. “Jo també sóc així, però mai ho dic”, va deixar anar. Aquell petit gest em va semblar immens. M’adono que aquestes escenes, quan es treballen amb delicadesa, poden ser ponts cap a una comprensió més profunda d’un mateix.

Tot plegat em confirma que el meu paper aquí no és tant fer moltes coses com sostenir. Crear i cuidar un espai on puguin passar coses, sense forçar-les. Aquest espai de seguretat emocional és el que defensa Carl Rogers quan parla de l’acceptació incondicional com a base del canvi personal. I ho veig clar: només quan se senten acceptats, com són, poden començar a explorar noves maneres de ser i relacionar-se. Com ell mateix diu, “quan una persona se sent profundament escoltada, la seva pròpia estructura interna comença a canviar” (Rogers, 1961, p. 51). I crec que això és exactament el que hem començat a veure amb alguns dels nois i noies del grup: petits desplaçaments, gestos subtils que parlen de transformacions més profundes.

Ara, mirant cap a la recta final, em plantejo com consolidar tot això. Com podem fer perquè les eines que hem anat introduint, la paraula, l’escolta, la consciència emocional, no es quedin només en una activitat, sinó que es transformin en recursos reals per al seu dia a dia. I alhora, com segueixo jo trobant el meu lloc dins del centre, des d’aquesta psicopedagogia que acompanya, que observa, que proposa, però sobretot que escolta molt i jutja poc.

Aquest procés no només m’ha fet créixer com a futura professional, sinó que m’està canviant també com a persona.

Referències bibliogràfiques. 

• Carbonell, J. (2022). Educació i societat: nous reptes per a la psicopedagogia. Barcelona: Graó.

• Rogers, C. R. (1961). On Becoming a Person: A Therapist’s View of Psychotherapy. Boston: Houghton Mifflin.

A mesura que avançava el projecte, em vaig trobar amb un fet que ja intuïa, però que la pràctica em va deixar ben clara: la resistència dels adolescents a exposar-se emocionalment no desapareix de cop, sinó que és un procés complex i molt humà. La por a ser jutjats, la desconfiança i, en alguns casos, la incomoditat, eren evidents en moltes mirades que evitaven el contacte directe o en silencis que costava trencar.

La setmana del 15 al 22 de maig vam decidir començar a introduir el role playing, una eina que havia anat preparant amb molta cura i que volia que servís com un espai segur per experimentar situacions quotidianes del grup. La idea era que poguessin posar-se en la pell dels altres, explorar diferents reaccions i, alhora, trencar la dinàmica habitual per obrir nous canals de comunicació.

Recordo una sessió en què els vaig proposar recrear una situació que ja havíem vist sovint: un conflicte a l’hora de compartir un espai o una activitat dins del centre obert. En principi, la resistència era palpable. Alguns miraven cap a un altre costat, d’altres intentaven sortir de l’activitat. Però poc a poc, amb molta paciència i sense pressa, vam començar a entrar-hi. Vaig observar com alguns adolescents es van sorprendre en posar-se en el rol “de l’altre” i com això va generar comentaris espontanis: “Ah, ara entenc per què es posa així”, “Jo no ho havia vist així mai”.

També vam interpretar situacions on havien de comunicar una emoció difícil, com la ràbia o la frustració, sense que fos atacant, sinó explicant com se sentien. Va ser curiós veure com això generava nervis, però també un cert respecte per part dels companys, que no esperaven aquesta transparència en un context segur. Hi va haver moments de tensió, i també de rialles nervioses, però sobretot hi havia un intent real d’entendre’s més enllà de les paraules.

Mentre això passava, el cercle de paraula seguia sent un pilar estable. Setmanalment, ens trobàvem en aquella rotllana que ja comença a ser familiar, amb l’espelma encesa i les consignes clares que habitualment donen els educadors. El cercle és, per ells i per mi, un moment de respiració, un espai on poden deixar anar pressions i on, tot i que no sempre parlen molt, es nota que es senten escoltats i segurs. A vegades, només compartir la presència ja és suficient, i això es fa visible en la manera com es miren, com es respecten el torn i com es cuiden en el silenci.

Aquest doble treball, role playing i cercle de paraula, m’ha permès veure que la clau no està en fer grans activitats o en aconseguir grans discursos, sinó en anar avançant pas a pas, respectant la seva manera de ser, donant espai per provar i equivocar-se sense por, i sobretot, mantenint la confiança que s’ha anat teixint.

Hi ha moments de frustració, sens dubte. Hi ha dies en què alguns adolescents s’aïllen o es mostren més tancats. Però també hi ha dies en què, després d’una sessió, em diuen en veu baixa: “Gràcies”. I això em recorda que no tot  és visible a simple vista, que la transformació és un procés lent i que, en aquest camí, el meu rol és sostenir l’espai i caminar amb ells.

Després de les primeres dues setmanes d’implementar el projecte, em vaig adonar que no només estava passant coses dins del grup, sinó que també hi havia un moviment dins meu. El contacte directe amb aquests adolescents en risc social em feia pensar contínuament: com m’hi estic relacionant? Què espero d’ells? Estic fent realment alguna cosa que els ajudi?

Enmig d’això, vaig començar a preguntar-me quin era el meu lloc com a psicopedagoga en pràctiques. No sóc una educadora referent del grup, però tampoc estic aquí només per mirar des de fora. Sóc una persona que, amb respecte i discreció, ha d’anar construint vincles i escoltant des d’un lloc de confiança. I no és gens fàcil, perquè el ritme del centre obert és intens, els adolescents poden mostrar resistències i jo mateixa encara estic aprenent a trobar el meu espai.

Recordo un divendres, durant el cercle de paraula, quan un dels nois va dir baixet: “A mi em costa parlar aquí, però m’agrada que em deixeu estar”. Aquella frase em va tocar molt. Vaig entendre que només ser-hi, amb presència i respecte, sense pressionar, ja és molt. La confiança no surt d’un dia per l’altre, es construeix poc a poc, a base de ser coherent i estar emocionalment a prop. És com un fil invisible que fa que dues persones es puguin trobar de veritat.

També vaig veure que les meves intervencions funcionaven més quan partien d’escoltar de debò i no d’un guió escrit. De vegades, el millor que puc fer és deixar espai, aguantar el silenci o fer preguntes amb cura. Aquí és on vaig pensar en Rogers (1961), que diu que només quan una persona se sent realment escoltada pot començar a canviar.

Amb tot això al cap, vaig seguir observant el que passava al grup. I, curiosament, quan em sento més connectada amb el meu propi lloc, puc entendre millor què necessiten ells. Lentament, vaig veure que alguns adolescents trobaven en el cercle de paraula no només un moment per parlar, sinó sobretot un lloc on sentir-se reconeguts sense pressió. El fet de seure en rotllana, encendre l’espelma que ja comencen a veure com un símbol de calma, creava un ambient especial, gairebé com un ritual.

Hi ha setmanes en què gairebé no diuen res important, però la manera com respecten els torns, o com algun altre ajuda a explicar el sentit de l’espelma als que acaben d’arribar, ja em parla d’un vincle que es va teixint en silenci. I em pregunto: com puc mesurar això? Potser el més important és sostenir l’espai, validar que hi són i no forçar canvis, perquè així es produeixen transformacions internes.

Un moment que em va marcar va ser quan una noia que normalment es mostra desafiant amb els adults es va oferir a encendre l’espelma i a donar les consignes. Ningú li ho havia demanat. Va ser un gest petit però molt significatiu. Em va fer pensar en Freire (1970) i la seva idea que l’educació ha de ser una pràctica de llibertat, quan les persones se senten protagonistes i no només receptores, poden començar a empoderar-se.

Tot plegat m’ha fet veure que el meu lloc no és només proposar activitats o recollir dades, sinó sostenir processos, captar allò que passa més enllà de les paraules i adaptar-me cada dia. Com diuen Colobran i Sales (2017), la psicopedagogia en contextos socials ha de tenir una mirada integral, que posi els vincles al centre de la intervenció i no només com una condició prèvia.

I mentre vaig trobant el meu lloc, me n’adono que també em transformo. Potser això és el més valuós: adonar-me que no només acompanyem canvis, sinó que nosaltres també canviem amb ells.

Referències bibliogràfiques. 

• Colobran, A., & Sales, L. (2017). La psicopedagogia comunitària i els vincles socials. Editorial UOC.
• Freire, P. (1970). Pedagogia del oprimido. Siglo XXI Editores.
• Rogers, C. R. (1961). On becoming a person: A therapist’s view of psychotherapy. Houghton Mifflin.

La setmana del 22 al 26 d’abril vam posar en marxa el primer cercle de paraula amb el grup del centre obert. Havia imaginat moltes vegades com seria aquell primer espai compartit, però la realitat sempre és una mica més desordenada. Tenia ganes que sortís bé, que participessin, que s’hi sentissin a gust… però la veritat és que no va ser fàcil. Vam començar amb la simbologia de l’espelma encesa al centre del cercle, crispetes i menjar perquè l’espai fos més distès i, consignes clares per marcar els límits: escoltar sense interrompre, parlar des del jo, respectar els silencis. I tot i això, es notava tensió, algun comentari de burla, mirades esquives. Hi va haver aportacions, sí, però moltes des de la superfície.

Però també hi va haver llavors. Un noi va dir que “no li agradava parlar però li agradava escoltar”, i això em va semblar preciós. Com si, d’alguna manera, s’estigués obrint a l’espai. Aquesta frase em va fer pensar en Petermann (1999), quan diu exposa que la confiança és el fil invisible que permet que dues persones es trobin de veritat. Quan no cal defensar-se, podem començar a expressar-nos. Per tant, podem dir que aquell primer dia encara hi havia defenses i bloquejos. Era normal,  estàvem aprenent a estar junts des d’un altre lloc. La setmana següent ho vam tornar a intentar, amb la mateixa estructura. Però la cosa va anar encara més fluixa.

Alguns adolescents ni tan sols es van asseure al cercle. D’altres feien soroll, es movien, miraven el mòbil, es desconnectaven. Vam acabar sent només quatre els qui compartíem alguna cosa. I ho confesso: vaig sortir d’aquella sessió amb un punt de frustració. Em preguntava si potser m’havia precipitat amb aquesta proposta. Però després, pensant-ho en fred, vaig entendre que no es tracta només de “fer el cercle”, sinó de construir-lo junts, i que això implica temps, paciència i també ajustar-se al grup.

A la tercera setmana, en una reunió amb les educadores, vam decidir introduir una petita modificació que va tenir un gran impacte: una caixa de fusta al mig del cercle, on tots, educadors i joves, havíem de deixar el mòbil abans de començar. El simbolisme era clar: en aquell espai, tots érem protagonistes. Ningú havia de ser menys, ningú podia quedar-se a fora. El fet de deixar el mòbil va marcar una diferència brutal. De cop, hi havia més presència, més mirades, més atenció. El silenci no incomodava tant. I van començar a sortir temes reals, com el cansament, la por a decebre, el mal humor que es descarrega a casa.

Aquell dia vaig tornar a sentir que tot això tenia sentit. Rogers (1961) parlava de la importància d’un entorn segur i empàtic perquè una persona pugui créixer. I Bowlby (1988) defensava que el vincle segur és el que permet explorar i compartir. I crec que, mica en mica, estem sembrant això: un espai on poden expressar, ser escoltats i no sentir-se jutjats.

Aquesta experiència m’ha ensenyat que les bones idees, si no són acollides amb sensibilitat i constància, poden quedar-se en teoria. Però també m’ha ensenyat que, amb petits gestos i ajustos, es poden aconseguir canvis profunds. A vegades no cal fer més, sinó fer-ho amb més presència.

Referències

• Bowlby, J. (1988). A secure base: Parent-child attachment and healthy human development. Basic Books.

• Petermann, F. (1999). Psicologia de la confiança. Herder: Barcelona.

• Rogers, C. R. (1961). On becoming a person: A therapist’s view of psychotherapy. Houghton Mifflin
  .

Bon dia a tothom,

Primer de tot, perdoneu-me, per motius personals realitzar la tasca de les entrades al Folio m’ha quedat enderrarit.

El 20 d’abril va ser un dia molt especial per a mi. Després de setmanes observant, escoltant i coneixent el grup d’adolescents del centre obert, començava oficialment la implementació del meu projecte d’intervenció. Em vaig llevar amb una barreja de nervis i il·lusió. Era com si tot allò que havia anat pensant, escrivint i preparant finalment prengués vida.

Em feia respecte. Treballar el món emocional no és fàcil, i menys amb adolescents que viuen situacions complexes. Però també em sentia molt motivada: volia oferir-los un espai diferent, on sentir-se escoltats i tenir l’oportunitat de posar paraules al que sovint queda dins. Per això vaig decidir començar amb una activitat que per mi era clau: “El meu monstre emocional”. Una proposta senzilla, però molt potent, que permetia expressar emocions a través del dibuix i la metàfora. No buscava grans discursos, només obrir una petita escletxa que permetés mirar cap endins.

Va ser curiós veure com alguns joves es van llançar de seguida a crear el seu monstre, mentre d’altres preferien observar des de la distància. I vaig entendre que, en aquest tipus d’espais, no cal forçar res. La confiança es construeix a poc a poc, amb respecte i molta paciència. Com diu Petermann (1999), la confiança no es pot imposar, sinó que es va desenvolupant a mesura que l’altre percep que no serà jutjat ni exposat. I això és el que vaig intentar fer: oferir presència, escolta i autenticitat.

Durant la setmana també vaig participar en dues activitats fora del projecte: la sortida de Sant Jordi i la visita a Girona Temps de Flors. Tot i que no eren dies oficials de pràctiques, vaig voler-hi ser. I va ser una de les millors decisions. Aquelles estones més informals, de caminar pel carrer, mirar parades, fer fotos, o simplement riure plegats, van ajudar molt més del que esperava a generar un vincle més natural amb el grup. Vaig sentir que començaven a veure’m no només com una “persona en pràctiques”, sinó com algú que realment volia estar allà amb ells. I això, per a mi, va ser un gran pas.

També vaig compartir amb el grup que l’activitat que començàvem no era “perquè sí”, sinó que havia nascut de l’enquesta que els havia passat unes setmanes abans. Volia que sabessin que les seves opinions havien estat escoltades, i que tot allò que proposava tenia sentit perquè sortia d’allò que ells mateixos havien expressat. Crec que això va ajudar a crear un primer acord implícit: “si tu m’escoltes, jo també t’escoltaré”.

Aquesta primera setmana de projecte ha estat intensa, però molt enriquidora. He après que cal estar molt atenta als petits gestos, que no sempre és el que es diu el que més parla, i que crear un espai segur passa per ser coherent, propera i pacient. I, sobretot, he confirmat que quan es treballa des del respecte i el vincle, alguna cosa sempre comença a moure’s, encara que sigui molt a poc a poc.

Petermann, F. (1999). Psicologia de la confianza. Herder: Barcelona.