Bon dia a tots i totes:)!
Avui us porto l’última entrada, que vull enfocar fent una reflexió de tot el que he viscut. ja que considero la meva experiència molt significativa. Al final han estat uns mesos intensos, plens d’alts i baixos, però dels quals estic orgullosa i satisfeta, ja que han tingut també un fort impacte en la construcció i consolidació no només del meu projecte de pràctiques sinó també del meu TFM.

Arribats al final de les pràctiques,  no puc evitar mirar enrere  i valorar com aquesta experiència m’ha permés relacionar conceptes teòrics que havia anat treballant al llarg del màster i de l’elaboració del meu TFM sobre l’abandonament escolar i la desvinculació educativa i laboral.

Considero que he pogut aprendre i desenvolupar diverses de les competències de l’assignatura, fent dinàmiques, desenvolupant l’escolta activa, la planifiació, l’organització, etc. Les podeu trobar més detallades en l’entrada anterior.

Pel que fa al desistiment en els processos d’acompanyament, està clar que la desvinculació del jove amb el programa, ha estat un dels episodis que més m’ha imapctat i interpel•lat com a professional. Aquest fet, tot i que inicialment va generar certa frustrció i sentiment d’impotència, ha esdevingut una oportunitat per aprofundir i contextualitzar, en primera persona, molts dels aspectes teòrics que he anat analitzant al llarg del meu TFM.
El desistiment d’aquest jove, no considero que hagi estat fruit d’un fet aïllat, sinó d’un conjunt de factors personals, escolars, familiars i estructurals que han dificultat la continuitat i la vinculació d’aquest no només en el sistema educatiu, sinó també en aquest prorgama personalitzat d’acompanyament. Aquesta vivència m’ha permès comprovar directament, com, malgrat els esforços dels professionals dels serveis socioeducatius, les desigualtats estructurals i les mancances institucionals poden condicionar fortament les trajectòries vitals del joves.

Veure com, malgrat els vincles generats i els intents per oferir-li una alternativa flexible i adaptada, el jove decidia desvincular-se i no respondre’m més m’ha fet entendre amb més profunditat el concepte de desvinculació educativa i laboral, així com la necessitat de no culpabilitzar l’individu sinó entendre’l dins del seu context. Una de les bases de l’acompanyament és la motivació, participació i la voluntat, així que, junt amb l’equip d’AIAP, no vam voler forçar la continuïtat. He pogut observar com la manca de suport, les vivències traumàtiques (pare a la presó) i la falta d’un itinerari formatiu motivador i adaptat a les seves necessitats personals i socials, poden afectar la seva autoestima i confiança en si mateix i en el sistema.

Tot això, m’ha ajudat a enriquir la meva pràctica en diversos aspectes. D’una banda, he pogut contrastar les causes teòriques de l’abandonament i la desvinculació amb una experiència real, aportant una mirada vivencial que ha donat més solidesa i sentit al marc conceptual del meu TFM.  D’altra banda, m’ha ajudat a reafirmar la importància de l’acompanyament psicopedagògic integral i personalitzat, no només des d’una dimensió acadèmica, sinó també des de l’emocional i social. He pogut comprovat la importància del vincle i de la presència d’adults significatius, veient com aquest són fonamentals, però sovint insuficients si no s’articulen dins d’un sistema educatiu i social més flexible, inclusiu i coordinat.

A més, aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre els límits dels dispositius actuals i sobre la necessitat de programes i entorns educatius que no només d’adaptin a les necessitats de cada jove, sinó que transformin també les lògiques normatives i rígides que, sovint, perpetuen l’exclusió. En aquest sentit, he pogut entendre millor per què és tan improtant avançar cap a models educatius més comunitaris, interseccionals i contextualitzats.

Finalment, tot i el desenllaç d’aquest jove, del qual no tenim cap noticia nova, considero que l’experiència no ha estat un fracàs, sinó una oportunitat d’aprenentatge que m’ha ajudat a situar-me com a futura professional dins la complexitat del fenòmen i reconèixer la importància de sostenir processos a mig i llarg termini, sense perdre de vista les potencialitats que es poden donar en altres moments. Ha estat una viència que m’ha ajudat a entendre que l’acompanyament socioeducatiu no sempre obté resultats immediats, però deixa petjades i oportunitats que poden tenir efecte més endevant.

En definitiva, aquestes pràctiques m’han permés validar i enriquir els meus coneixements, aportant una mirada més humana, crítica i compromesa amb la realitat del jovent. Ha estat una experiència que no només m’ha format tènciament, sinó també ètica i emocionalment, reafirmant-me les ganes i voluntat de treballar per una educació més justa, inclusiva i transformadora.

Espero que hagueu gaudit llegint-me aquests mesos!
Fins aviat!
Wanda

Bon dia a tots i totes!
Avui us faig les dues ultimes entrades del blog. En l’última vam veure el que hauria fet si hagués pogut continuar amb l’acompanyament, i en aquesta vull que ens centrem en el que he après, ja que consdiero que he pogut treballar i desenvolpar totes les competències exposades en la guía del pràcticum.

Al final, aquests mesos de pràctiques a AIAP, han estat, sense cap dubte, una de les experiències més significatives del meu recorregut com a psicopedagoga en formació, i fins i tot com a psicologa. Avui, mirant enrere, m’adono que he après molt més del que m’esperava, ja que no només he aprés a dissenyar sessions i activitats, avaluar-les o gesitonar intervencions, sino que també he après a gestionar la frustració, a valorar-me, a llegir entre línies, escoltar silencis i respectar els ritmes del jove.

He entès que acompanyar no és fer per l’altre, sinó caminar al seu costat, oferint-li oportunitats perquè sigui ell qui decideixi quan i com vol avançar. He pogut aplicar eines teòriques del màster com l’atenció, l’escolta activa, la gestió emocional i l’orientació professional o el treball en xarxa. Al final la teòria no és mai tan facil d’aplicar a la pràctica i cada cas és únic. Cada persona, cada situació i cada context social demanen flexibilitat, humanitat i sobretot una mirada sistèmica, amb la qual hem insistit tant al llarg del màster.

Així, en línia amb la capacitat d’aplicar els coneixements adquirits i la capacitat de resoldre problemes en entorns nous, he pogut aplicar estratègies i coneixement teòrics en situacions reals no previstes, com ho han estat la gestió de l’absentisme, l’adaptació d’activitats a contextos inesperats, el redisseny de les sessions segons la motivació, etc. Per exemple, la planificació de la visita a la cuina o la simulació d’entrevista, tot i que no van poder fer-se, són activitat adaptades a les necessitats del jove en entorns nous.

També he après a gestionar la incertesa i a prendre decisions amb informació incompleta, una competència que trovo fonamental en el treball psicopedagògic. En el cas del jove, sovint havia de prendre decisions amb informació incompleta sobre la seva situació familiar o motivació real, com la participació a MB Jump. Això, m’ha obligat a reflexionar èticament sobre fins on pressionar-lo, quines activitats oferir-li i com vetllar pel seu benestar emocional en un procés on la cosntància era un repte molt important, en algú que ja havia abandonar l’escola. També quan el jove no es presentava a la videotrucada, o quan no sabía si s’incorporaria a MBjump o no, vaig haver de decidir estratègies per provar de mantenir el vincle, com adapatar el projecte perquè continués tenint sentit, tot i que al final no pogués ser.

Sobertot, una de les competències que he desenvolupat és la de treballar en equip i col·laborar en xarxa, doncs he participat de manera activa en coordinacions i comunicacions amb l’equip d’AIAP. hem fet reunions cada tres setmanes per valorar el procès i que jo pogués explicar com me sentia, però a més, hem estat en contacte permanent via Whatsapp. També m’he comunicat amb l’asistent social del jove, els professionals de MD Jump, professionals externs per que el jove pugues fer les pràctiques, amb la mare, etc. Al final la planificació i execució de les activitat ha estat fruit d’aquesta col·laboració del treball en equip, que tot i que m’ha deixat llibertat per dissenyar el plà d’intervenció, ha estat al meu costat en tot moment, guiant-me més al principi i menys al final.

L’ús de TIC en aquest àmbit, crec que queda palès, doncs aquestes les utilitzem dia a dia, dissenyant documents d’intervenció, fitxes d’avaluació, qüestionaris i plans de sessions amb eines digitals.
També hem utilitzat canals de comunicació com el correu, videotrucades i Whatsapp per coordinar-nos amb l’equip i seguir el procés amb el jove.

En relació amb el diagnòstic de necessitats considero que des del primer contacte amb la família, i després amb el jove,vaig poder fer una detecció bastant personalitzada de les seves necessitats emocionals, formatives i de futur, i basar el meu projecte d’intervenció en aqeustes caracteristiques i el seu context concret.

També he gestionat i coordinat els processos d’aprenentatge i desenvolupament , programant l’execució de les sessions, reptes setmanals, activitats externes i materials de suport, tot coordinant les activitats i el seguiment amb la tutora i els professionals externs implicats. Al final he elaborat un projecte d’intervenció personalitzat, dissenyant les sessions, planificant les activitats i elaborant instruments d’avaluació, com les fitxes de reptes, les rúbriques d’observació, el diari de fortaleses o el qüestionari inicial i final. La seva aplicació m’ha permès calorar l’impacte real del procés i identificar punts de millora així com questionar-me la fiabiltiat dels ítems ja que tot i que tot semblava anar bé, al final no ho anava tant.

Veiem doncs com, amb tot això, he pogut lideral el procés d’acompanyament del jove, planificant accions que l’han ajudat a avançar  i generar canvis en la seva percepció personal i formativa.

Per acabar, també he pogut fer una valoració crítica del projecte, la qual he entregat en la PAC 4 , identificant els punts forts com les activitats pràctiques, i febles (dificil continuïtat, manca de participació comunitària).

En definitiva, aquestes pràctiques m’han permès posar en pràctica el que havia après al master i descobrir com adaptar-ho a la realitat. m’enduc eines concretes però sobretot una mirada més empàtica i flexible, conscient de la complexitat del procès i de les situacions que viuen molts joves. Al final crec que la psicopedagogia pot ser una eina transformadora quan es fa des de la proximitat i el respecte.

Gràcies a AIAP, a la meva tutora, i a aquest jove, que tot i que ara mateix s’hagi desvinculat, m’ha permès aprendre tant.

Moltes gràcies a tots i fins aviat!

Wanda

Bon dia a tots i totes de nou!
Això ja s’acaba i per desgàcia les meves pràctiques no han pogut acabar com m’hagués agradat.
Vull dir però, que aqeustes setmanes de pràctiques a AIAP, han estat per mi una gran oportunitat, no només per aprendre, sinó sobretot per viure de prop el valor real de l’acompanyament personalitzat.

Vull compartir a través d’aquest espai personal com jo hagués continuat les sessions si el jove no hagués de deixat de presentar-se. Així, partint de l’activitat “Explora i decideix”  on el jove es va comprometre a inscriure’s a un programa formatiu de 3 mesos, hem planificat com haguessin estat les pròximes troballes en l’acompanyament, on els reptes setmanals, la cosntrucció de fortalesis i autoconeixement i les experiències pràctiques serien l’eix vertebrador.

Així, les activitats proposades s’haguessin orientat no només a que el jove coneixes oficis i formacions en la seva propia pell, sinó també en treballar l’autoestima, l’autonomia i el sentiment de competència real.

Dit això, us adjunto el document que vaig crear junt amb la meva tutora de pràctiques on explico algunes de les activitats proposades. Destaquem:
– Prova-ho: on el jove hagués pogut assistir a una  cuina escolar i participar en tasques senzilles.

-Sortida al saló de l’ensenymanet, per exposar-lo a diverses opcions formatives i animar-lo a interactuar, fer preguntes i recollir informaicó.

– Creació del CV i carta de motivació
– Simulació d’entrevista formal.

Vull dir que la comunitat hagués estat una peça clau en tot aquest procès. Al final, un dels aspectes que més m’ha enriquit ha estat entendre el valor de la comunitat en aquests processos. Implicar a la germana, la mare o fins i tot als amics, proposant preguntes per portar a les visites, recollint notes de fortaleses i amb un espai comunitàri de reconeixement al final de l’entrevista, crec que hagues sigut molt adequat ja que el gran vincle afectiu que tenen és mimprescindible per construir un sentiment de pertinença i reforçar la motivació.

TANCAMENT I AVALUACIÓ
També explico com hagues finalitzat el procés, mitjançant la comparació del qüestionari final amb l’inicial, i revisnat els reptes assolits, les activitats realitzades i les visites que vam fer junts.

A més, hagués otorgat un certificat simbólic i un berenar senzill per acomiadar aquest procès d’una manera emocional i respectuosa, i deixant-li clar que no es tractava d’un abandonament sinó del final d’un cicle que ell podria continuar gràcies a la disponibilitat de les meves companyes d’AIAP.

En una pròxima entrada us faré una reflexió final de les emves pràctiques explicant-vos el que he après i el que m’emporto d’aquestes!
Moltissimes gràcies per llegir-me:)!

Wanda

Bona nit a tots i totes!
En l’última publicació ja us vaig comentar que hi havia hagut un gir una mica inesperat. Us explico:

Després d’unes quantes setmanes d’acompanyament en què la relació amb el jove semblava consolidar-se i el vincle es mostrava estable, la situació va canviar de manera sobtada. Sense cap senyal previ d’incomoditat i malestar, va deixar d’assistir a les sessions. Inicialment vam pensar que podria haver-hi alguna dificultat puntual o una qüestió d’agenda, però amb els dies vam començar a preocupar-nos. Sobre tot jo, que estava essent ignorada, missatge rere missatge.

Vaig intentar contactar-lo diverses vegades per whatsapp, per telèfon i fins i tot mitjançant les visites presencials al seu domicili. Cap resposta. Cada visita era un intent amb l’esperança que potser aquella vegada sí que el trobaria, o que finalment ens retornaria alguna trucada o missatge. Però no va ser així . Silenci absolut.

La veritat que vaig viure-ho com un fracàs personal i m’ho vaig portar molt a lo personal. Després de moltes converses i trucades  amb la tutora aconsegueixo adoptar una posició menys dura contra mi mateixa. Al final, aquest tipus de situacions són difícils de gestionar, perquè deixen moltes preguntes obertes i una sensació de buit i de fracàs. No se si podré respondre totes les preguntes que tinc algun dia. Com us anava explicant, el procés semblava anar bé: havíem establert una dinàmica de trobades, parlàvem obertament de diversos temes, i el jove semblava compromès.

Juntament amb la meva tutora, vam decidir no forçar una continuïtat que ell no desitjava- per respecte i per coherència amb el que implica l’acompanyament. Vam decidir, però, continuar treballant a partir de tot allò que havia pogut anar fent fins el moment. A més, vam acordar aprofitar aquesta experiència per investigar i aprofundir en les possibles causes per les quals alguns i algunes joves abandonen processos que aparentment funcionen.

Aquest canvi de rumb també m’ha fet adonar de la importància de no donar mai per fet que un vincle és estable només perquè hi ha assistència i participació. L’acompanyament és una tasca més complicada del que sembla, que es construeix dia a dia i que depèn de molts factors, alguns dels quals escapen completament del nostre control. La confiança, la motivació, la situació emocional o personal del jove, el context familiar i social…. influeixen de manera molt significativa, en la continuïtat o la ruptura del procés.

Ara, des d’aquesta nova perspectiva, estic analitzant com hauríem pogut seguir l’acompanyament si ell hagués continuat, i alhora estic llegint i consultant material sobre els motius de la desvinculació dels joves en projectes d’intervenció social. Estic descobrint que sovint no és una qüestió de manca d’interès, sinó de sobrecàrrega emocional, por a vincular-se, entre d’altres. En una pròxima entrada us en parlaré una mica més.

Així aquesta experiència, tot i que molt frustrant al principi, on pensava que no podria acabar les pràctiques i que hauria de tornar a cursar-les, està esdevenint una font molt rica d’aprenentatge. M’està ajudant a entendre millor la complexitat dels processos d’acompanyament i la importància de tenir sempre una mirada oberta, flexible i empàtica davant de situacions que no passen com esperàvem.

I de moment això és tot. Demà us ensenyaré com hagués continuat les sessions i si tinc temps us faré una altra entrada amb algunes reflexions i informacions que estic trobant.

moltes gràcies per llegir-me:)
Fins aviat

Bona nit a tots i totes! Espero que estigueu bé i que agafeu la fí del semestre amb forces.  Jo no he pogut actualitzar-vos gaire aquests dies perquè estava he estat molt ocupada amb el Treball de Final de Master, la feina, les pràctiques etc.
Ja us aviso que hi ha hagut algunes probemàtiques, però això ja us ho explicaré més endevant.
Ens vam quedar amb la sessió 5, on vam anar a visitar MBJump. Ara,la sessió 6 ha estat un moment clau per posar sobre la taula la decisió del jove després de la visita al programa i per reforçar la seva motivació i compromís amb el seu futur formatiu i professional.

Com sempre us deixaré al final la fitxa que em prepar-ho jo per a cada sessió, on podreu trobar algunes de les fitxes amb les quals treballem.

TORNAR A PARLAR DESPRÉS D’UNA VISITA IMPORTANT
Durant la sessió anterior, vam visitar el centre MD Jump, on el jove va poder conèixer de primera mà les opcions formatives en fusteria i cuina, així com comprendre com funciona aquest programa que combina formació pràctica i suport acadèmic. Ara, a la trobada 6, ens hem reunit per parlar del que va suposar aquesta experiència i, sobretot, per escoltar què pensa i com se sent després d’aquella visita.

PREGUNTES PER REFLEXIONAR I AVANÇAR
Hem començat amb algunes preguntes que ajuden al jove a posar paraules als seus pensaments i emocions: com es va sentir durant la visita, què li va agradar més, quines dificultats veu, i quins objectius voldria aconseguir si decideix començar el programa. També hem parlat sobre el suport que te amb mi mateixa i a casa, especialment la implicació de la mare, i com això pot ajudar-lo a mantenir la motivació

EXPECTATIVES I COMPROMISOS: SER RESPONSABLE I COMPROMÉS

També hem repassat conjuntament les expectatives que té del programa, la importància de l’assistència diària i puntualitat, de la participació activa, el seguiment setmanal i de l’objectiu final d’obtenir un diploma que li obrirà portes per a futures oportunitats. Li hem recordat que, a més de la formació, el programa ofereix una recompensa econòmica, que pot ser un bon incentiu per mantenir-se ferm.

SEGUIMENT I COORDINACIÓ
A més, per assegurar que el jove no camini sol en aquest procés, hem planejat mantenir una comunicació constant amb ell, amb la mare i l’assistent social que l’acompanya. Així, podrem detectar ràpidament qualsevol dificultat i ajustar  l’acompanyament per garantir que el seu procés sigui un èxit.

ESTAT ACTUAL

La bona notícia és que el jove ha prés la decisió de participar al programa de fusteria, motivat per la possibilitat d’aprendre una professió i obtenir un diploma reconegut. Encara que manté certa timidesa, el seu interès i compromís són evidents. Fins i tot, hem establert el pròxim repte de l’activitat “JO puc”, on serà el jove qui confirmarà per formalitzar la seva inscripció i començar el taller de fusteria el 05 de maig.

CONCLUSIÓ:
La sessió 6 ha estat un pas important per consolidar la motivació i definir un pla clau pel futur del jove. Amb un treball conjunt, amb l’equip i la família, apostem perquè aquesta experiència formativa sigui el punt d’inflexió que necessita per avançar cap a una integració educativa i professional satisfactòria.

Ja us aniré informat de com continuem les nostres trobades, ja que haurem de canviar els horaris de trobada.

Seguim en contacte!
Gràcies per llegir-me:)!
Wanda

Bon dia a tots i totes:)!
Continuem amb el que vam fer en la cinquena sessió, on considero que hem fet un pas molt concret i significatiu però la qual ha estat completament diferent a les anteriors.
Us explico una mica:
El dia 15 d’abril vam visitar les instal·lacions de MD Jump, un programa d’inserció pre-professional per a joves. Aquesta trobada tenia com objectiu conèixer de priemra mà què ofereix el programa i valorar si podria encaixar amb les necessitats i motivacions del jove.

Així, l’activitat 5 presentada en la PAC 3 comença ben aviat: he anat personalment a casa del jove per trobar-nos amb temps i compartir el trajecte. El fet de viatjar junts a Lausana ens ha permès aprlar tranquil·lament del seu estat d’ànim, les seves expectatives i del funcionament general de la prestació. En el tren hem comentat com pot encaixar aquesta oportunitat dins del seu camí personal i professional.

Un cop a MD Jump, hem conegut la responsable del programa, que ha fet una breu entrevista al jove i ens ha explicat com funciona l’itinerari  de tres mesos que ofereixen. Hem descobert que es tracta d’una formació molt pràctica amb tallers com cuina i fusteria, entre d’altres. Aquestes dues són les que més han interessat al jove.

També hem après que, al final del programa, el jove pot obtenir un diploma i una recompensa econòmica de 300 chf, un incentiu que ell mateix ha valorat molt positivament. A més, hem pogut veure els tallers per dins, conèixer algun dels professors i observar l’ambient que s’hi respira.

He de dir, a més, que tot i mostrar-se força tímid i poc comunicatiu durant la visita, el jove sha estat atent i ha fet algunes preguntes a la responsable al final, fet que demostra interès i implicació.

Hem deixat per l’endemà una reflexió més profunda sobre la visita, però el primer retorn és clar: li ha agradat la proposta i està considerant seriosament participar-hi. Abans de decidir-se vol parlar-ho amb la seva mare, la qual cosa mostra maduresa i voluntat per fer un pas endevant. No considero que en aquest cas la mare figuri un problema de dependència del jove, sinó que tenint en compte que el jove te 16 anys i que resideix amb la seva família és més aviat normal el fet de voler parlar-ne amb ella.

Així doncs, continuarem acompanyant-lo en aquesta presa de decissió i us mantindré informats per saber que fa al final i si s’inscriu en aquesta mesura. És molt important, per a mi, que aquesta experiència sigui positiva, motivadora i el més ajustada possible a la seva realitat , cal que si es compromet pugui acabar el programa ja que sinò podira viure l’experiència com un fracàs.

A continuació trobareu la prepració de la sessió així com les observacions posterior d’aquesta:

Bon dia a tots i totes de nou!
Avui vinc a explicar-vos com va anar la quarta sessió amb el jove. Aquesta, considero que ha estat un pas important en el camí d’acompanyament que estem fent plegats. L’objectiu general segueix sent el mateix: ajudar al jove a trobar el seu lloc en l’àmbit educatiu o professional, tenint en compte qui és, què li interessa i quins recursos té.

Cada vegada estem una mica més a prop i com veureu, el jove comença a tenir idees del que li agradaria fer i les coses que més li agraden.

Aquesta vegada hem començat amb una acollida especial: ha vingut acompanyat de la seva germana gran, que finalment també ha participat activament a la sessió. La seva presència ha estat molt positiva, afavorint la participació i aportant una dinàmica de col·laboració molt enriquidora.

Un dels moments centrals de la sessió, i seguint amb el que ja vam veure en la sessió 3, ha estat la construcció del Mapa de Camins. A partir de les professions que havíem destacat anteriorment, hem visualitzat diferents opcions i trajectes possibles. Hem utilitzat una pissarra blanca, retoladors i videos explicatius per fer-ho tot més tangible. A més, amb el que el jove havia investigat a casa i el suport de la seva germana, hem pogut anar identificant què sabia sobre cada professió i quines opcions formatives existien. Ha estat un procés molt actiu i participatiu per part seva!

En aquesta sessió, a més, també hem fet un retorn del repte anterior, que consistia en buscar informació sobre algunes formacions. Tot i que inicialment semblava que no havia recollit gaire informació, ha portat un full amb apunts molt detallats que demostren interès i motivació. Aquest gest ha estat valorat molt positivament, així com el reconeixement del suport rebut per part de la seva germana.

Ja per acabar, al final de la sessi´s’introdueixen dues noves activitats que treballarem de forma continuada:

– “Jo en positiu” que forma part de l’activitat 4 ja menciona en altres entrades, on li proporciono una llibreteta personal, on cada setmana acollirà accions, emocions i fortaleses pròpies, per anar construint una imatge més positiva i conscient d’ell mateix.

– “La capsa de fortaleses” on persones del seu entorn podran deixar missatges on es destaquin coses bones d’ell, ajudant-lo a connectar la mirada externa amb la seva pròpia percepció.

Per acbar acordem un nou repte: contactar amb MDJumpt, un servei que ofereix programes de suport a la inserció professional. Hem planificat una visita conjunta i ell mateix serà qui enviarà un correu per confirmar la trobada.

Ens quedem amb una paraula que ha dit per tancar la sessió: tranquil. i amb les seves ganes d’avançar.

Ens veiem en la propera sessió, que si tot va bé serà sobre el terreny!!

Fins aviat:)!
Wanda de Simón Sánchez.

Com sempre us deixo el PDF amb la preparació de la sessió:

Presentación Proyecto de investigación minimalista verde y beige (1)