La realització de les pràctiques del màster de psicopedagogia a l’àmbit sociocomunitari i en concret a ATADI, han suposat personal i acadèmicament una oportunitat d’aprenentatge i relació amb altres professionals molt enriquidora. Com comentava anteriorment a les primeres entrades del blog, la rebuda i l’acolliment van ser excepcionals i s’han superat clarament les expectatives pel que fa a l’aprenentatge en un àmbit on mai havia pogut treballar. En aquest sentit, estic molt agraïda d’haver tingut l’oportunitat de relacionar-me amb persones molt professionals en el seu camp, ja sigui la meva tutora de pràctiques o el personal i monitors d’atenció directa.

El model d’atenció de la diversitat funcional que he conegut en aquestes pràctiques ha estat el basat en una perspectiva constructivista, fent una intervenció singular i avaluant els objectius de forma contínua, de forma que s’ha considerat l’error com a oportunitat d’aprenentatge (Monereo, 2016, p.28) i ha donat com a resultat aquest model col·laboratiu basat en una “cooperació real i acció conjunta” (Badia, 2021, p.51). Es tracta no tant de parlar de discapacitat (que és un fet evident) sinó de capacitat, de veure les persones i entendre-les d’una forma holística, entenent que s’han de valorar tots els aspectes de la seva vida per poder oferir un bon acompanyament i de no considerar només les fragilitats “com el nord al qual dirigir l’atenció, sinó que també convé considerar com a referent les seves possibilitats” (Bolea i Cárcel, 2019b, p.38) i d’aquesta forma podrem començar a “percibir las capacidades que tiene la persona y poder potenciarlas para que pueda desarrollarse de la manera más autónoma.” (Martínez, 2010, p.146). Per això, els tallers proposats no només es consideren d’importància per a persones amb certa degeneració neurològica, sinó també com a prevenció en aquelles que possiblement patiran deteriorament cognitiu i s’haurà d’actuar a mode de prevenció, adaptant les metodologies i continguts per garantir una intervenció inclusiva.

Durant el procés de pràctiques m’he situat des de la perspectiva de l’acompanyament, que ha estat possible gràcies a l’observació participant, i que m’ha permès establir un vincle amb les persones del centre. L’essència d’una intervenció social és possible precisament gràcies a aquests vincles, un espai social que es construeix i se sosté entenent “la generació de vincles relacionals  com l’eina més important de transformació social que podem oferir” (Castillo, 2021, p.37). L’acollida, en aquest sentit, per part de les persones amb qui he pogut treballar la preparació i els propis tallers ha possibilitat aquest vincle, que ha esdevingut molt positiu. Cal dir, però, que ha estat un procés, sobretot a l’inici, ple de dubtes pel que fa al plantejament d’algunes activitats concretes: i si és massa complicat? I si és avorrit? I si no és interessant? En aquest aspecte l’ajuda de la meva tutora i dels professionals ha estat clau per poder construir un projecte compartit que pogués tenir un sentit psicopedagògic real i que pogués aplicar-se assolint els objectius proposats. I és aquí on puc tornar a remarcar el treball en equip com una de les competències clau assolides durant el procés.

Pel que fa a les tasques que s’han dut a terme, considero que han estat pròpies d’una intervenció psicopedagògica, destacant algunes com: entrevistes inicials, acompanyament, observació participant i valoració, participació a l’elaboració i seguiment de programes individuals de persones usuàries, elaboració de tallers per a professionals i usuaris del taller ocupacional i avaluació, entre d’altres. El grau de dificultat que he trobat en poder realitzar aquestes pràctiques ha tingut a veure amb dos aspectes principalment. El primer, la manca de temps per poder aprofundir en una intervenció psicopedagògica més extensa que m’hagués pogut permetre dur a terme més sessions i una avaluació més acurada. I el segon, el fet de començar la intervenció assessorant els professionals. Aquest últim fet ha estat complicat per la manca de temps dels mateixos professionals, encara que amb la bona predisposició i la col·laboració de tot el personal, ha estat possible finalment un bon treball cooperatiu. 

Per tant, com a aspectes a millorar, m’agradaria remarcar com he esmentat anteriorment, tenir més temps per poder fer materials adaptats a totes les situacions possibles (per exemple, adaptar un dels tallers amb pictogrames per un cas en concret d’una persona que no es comunica verbalment o proposar la mateixa activitat amb diferents nivells per a que cada persona amb les seves diferents capacitats pugui assolir l’objectiu en un grau o un altre). Aquesta tasca, però, es pot tenir en compte després de la valoració dels tallers i d’aspectes i casos concrets i anotar així les millores que cal fer. He de dir que s’han tingut en compte i que per futures sessions, la meva tutora de pràctiques ha preparat materials valorant aquestes casuístiques, que algú com ella, que coneix de prop als usuaris, pot fer més acuradament. Així que valorar això amb la tutora i poder posar-ho sobre la taula ha estat, podem dir, una oportunitat i un punt positiu, ja que donarà qualitat a les futures intervencions.

Bona nit, companys. L’entrada d’avui és la que fa referència a l’avaluació del projecte i la que finalitza per tant, amb les sessions proposades.

Al plantejament inicial de la proposta vaig organitzar el calendari sense tenir molt bé en compte la temporalització, així que com heu pogut llegir, he realitzat finalment 1 taller amb els professionals i 4 amb les persones amb diversitat funcional a qui principalment va dirigit el projecte. Si recordeu, vaig parlar de fer un assessorament al personal d’atenció directa per garantir les bases d’una proposta que després hem dut a terme de forma col·laborativa  i que feien referència a conèixer eines i estratègies a l’hora de posar en marxa uns tallers amb un model en concret així com una guia de recursos i la implantació dels mateixos.

L’avaluació d’aquestes sessions s’ha fet d’una banda, de forma contínua (per a cadascuna de les sessions) i final (amb una valoració de l’equip i de la tutora de pràctiques).

Pel que fa a l’avaluació contínua, faré una valoració diferenciada en dues parts:

La primera fa referència a la sessió per als professionals, en la qual es va utilitzar el full per a la recollida de dades de la sessió amb aspectes bàsics a comentar sobre organització de grups, etc. Va ajudar a posar sobre la taula la necessitat de dissenyar una intervenció psicopedagògica i a poder organitzar-la. Un cop finalitzada aquesta part es va fer una proposta de model de taller, repartint un tríptic amb la informació més important a tenir en compte (teniu l’enllaç del canva a l’entrada que fa referència a aquesta sessió). 

Va ser interessant perquè ens va ajudar a veure la importància d’oferir un model concret i basar-nos en aquest per estructurar el programa. Aquesta informació ens va servir com a precedent per poder respondre després el qüestionari que es va passar, on es van proposar una sèrie de preguntes amb escala de Likert per veure en quina mesura els professionals havien assolit els coneixements i es veien capacitats per dur a terme la proposta de tallers d’estimulació cognitiva. Els resultats van ser positius i les respostes van oscil·lar entre les respostes d’acord (70%) i molt d’acord (30%), sense aportar suggeriments i millores, fet que va donar peu a l’inici de l’organització consensuada dels tallers.

Pel que fa a la segona part de l’avaluació contínua podem parlar dels tallers i de la seva avaluació amb la rúbrica dissenyada per recollir informació dels mateixos. Aquesta rúbrica dona informació de si s’han complit o no els objectius, però consta d’un apartat d’observacions on els poden aportar dades qualitatives.

El disseny de la proposta així com els materials escollits per treballar van ser fruit del consens i el treball en equip, ateses les necessitats dels grups i sota la supervisió de la tutora de les pràctiques, que va aportar informació de caràcter psicopedagògic que ens va ser molt útil a l’hora de poder decidir aspectes concrets.

La participació va ser en general molt bona i tots els participants, exceptuant un parell de casos, van assolir els objectius dels tallers proposats. Aquests casos als quals es fa referència van tenir a veure amb el grau de discapacitat i algunes dificultats concretes.

La meva postura com a psicopedagoga va ser no només la de guiar el procés aportant les idees principals que ajudessin a estructurar la intervenció, sinó també la de poder encaixar tot allò après a la primera sessió i com fer per construir les següents de forma mancomunada amb la resta de professionals. Els resultats de les rúbriques van demostrar que aquest treball en equip havia servit principalment per idear tallers motivadors i ben estructurats, donant resultats positius en gairebé tots els casos, fent-nos plantejar algun canvi en aquells casos on no es van poder assolir (canvi que tenia a veure amb adaptacions com lletra més gran, pictogrames…).

Pel que fa a l’avaluació final de la proposta, tant la tutora de les pràctiques del centre com els professionals van fer una valoració de la mateixa amb la rúbrica d’avaluació final (annex 4). Els resultats van ser molt positius, utilitzant novament escala de likert i oscil·lant entre resultats de d’acord (60%) o molt d’acord (40%), no trobant-se cap ítem sense contestar i cap en negatiu.

El feedback de la tutora va ser positiu indicant que no només s’havien pogut complir amb els objectius del projecte sinó també iniciar un camí pel que fa a la implantació de tallers diaris. Es va fer palès la importància del treball de l’estimulació cognitiva durant les hores de taller ocupacional on no hi havia tanta feina (i podien encaixar-se bé en les hores) i es va començar així a preparar carpetes de recursos amb diferents activitats per treballar memòria, atenció, llenguatge, passatemps, matemàtiques, pràxies o activitats de percepció entre d’altres.

Podem dir, doncs, que l’inici d’aquest projecte ha suposat un canvi en la vida diària del centre, que ha acollit aquests tallers com una activitat quotidiana, necessària i psicopedagògica que no només ajuda els participants a treballar aspectes concrets com els anteriorment esmentats, sinó també d’altres que tenen a veure amb el treball en grup, l’autoestima, el sentiment de pertinença o l’autodeterminació entre d’altres. Pel que fa als professionals, ha obert la porta a una nova metodologia d’intervenció i han ajudat a estructurar la forma de fer-ho, plantejant noves rutines basades en el treball psicopedagògic.

Ha arribat l’últim dia de l’aplicació del pla d’intervenció. En primer lloc m’agradaria fer menció al calendari digital, que en primer lloc va ser l’elecció principal, però finalment es va decidir que passes a ser un recurs complementàri. El calendari ha funcionat correctament amb els alumnes que tenien tasques a apuntar. En primer lloc van estar una mica reticents a apuntar les coses ja que ells “ja ho recorden”, que és el mateix que els pasa amb l’agenda tradicional, però al tenir-ho al mòbil, és més sencill de consultar, segons comenten.

Com a reflexió, considero que el procés ha estat valuós, tant pels alumnes, com per a mi com a guia de la intervenció. He pogut observar, com les eines que fomenten i faciliten l’autonomia dels alumnes i la organització, poden tenir un impacte positiu en els alumnes, ja que, ajuda a organitzar les tasques diàries en general, cosa que es pot extrapolar a altres circumstàncies no necessàriament escolars. El fet de tenir diverses respostes diferents per part dels alumnes, fa que hagi sigut més conscient de la necessitat de respectar els ritmes de cada persona i entendre que inserir hàbits, comporta temps i acompanyament. La meva sensació, és que aquest recurs era una ajuda necessària pel centre, ja que molts alumnes tenen dificultats en organitzar-se. Potser, a aquestes alçades del curs, els alumnes no ho posaran molt en pràctica, però, ara sí que tenen les eines i els recursos per recuperar-los quan ho necessitin. Per tant, els objectius de la intervenció, han estat completats, que bàsicament era empoderar als alumnes per augmentar la seva autonomia.

Després d’haver treballat amb els alumnes el tema del calendari mensual per tal d’organitzar el mes per tenir una visió més general de les tasques a fer, vaig observar que l’aplicació de les eines i els recursos depenen molt de les circumstàncies concretes dels alumnes. Com per exemple, tenir o no tenir deures, o material per portar, ja que hi ha escoles que no posen deures o no realitzen l’avaluació mitjançant exàmens. Per tant, cal tenir capacitat d’adaptació per poder personalitzar el màxim possible L’eina a cada infant. De totes maneres, crec que la generació d’aquest espai, fa que hi hagi una implicació per part dels alumnes i fomenta la responsabilitat i el sentit del control del temps del que cadascú disposa, pel que ho valoro positivament. Us adjunto una fotografia d’un dels calendaris realitzats.

Aquesta setmana hem començat el segon bloc de la intervenció, que bàsicament era obtenir el feedback sobre si el disseny de la tarda ideal i el calendari, havien estat efectius. M’interessava especialment veure si els alumnes havien pogut posar en pràctica l’organització del temps i la planificació de les tasques. Amb cada alumne vam fer una posada en comú. Alguns ho havien utilitzat i altres no, ja que no tenien deures. Per tant, no va ser del tot possible valorar-ho al 100%. Aquesta mateixa sessió, també va servir per dissenyar junts el calendari del que quedava de maig i el calendari de juny.

Durant la tercera sessió, amb la darrrera alumna, he pogut observar amb més claredat algunes necesessitats reals. Per exemple, la organització del temps i la gestió de les responsabilitats. Amb aquesta alumna, vam treballar entre altres coses, com planificar la tarda ideal i buscar moments en els que fer els deures. Em va cridar l’atenció que no te un moment específic per fer els deures ja que normalment no en te. Entenc que aquesta inconsistència en les tasques, ja que a vegades tenen deures i a vegades no, per tant, és complicat assumir l’hàbit. És per això que vaig proposar crear l’horari, incloent espais per a l’esbarjo i deures. Crec que els va agradar i els va ajudar a organitzar-se.

A la mateixa sessió, vam fer, en un full una activitat de semàfors, en la que, en verd s’escribien alguns dels moments en els que s’han realitzat les tasques, en groc, quan s’han realitzat les tasques a mitges o amb dificultats i en vermell, moments en els que no es va fer la feina. Els alumnes destacaven que algun cop sí que feien les tasques, però quan no els quedava més remei. Un cop finalitzat, vam fer el disseny d’una tarda “ideal”. En aquest punt, els alumnes van organitzar per hores què fan quan arriben a casa de l’escola. La majoria dels alumnes no identificava cap moment en el que fessin deures, per tant, es van identificar algunes estones que podrien dedicar a fer deures. Un dels alumnes es va comprometre a realitzar les tasques en els moments que vam identificar, un altre no es trobava molt receptiu a realitzar-les en aquell moment i la tercera alumne va dir que si tenia deures ho faria, però que no estava del tot segura. Caldrà esperar a aquesta setmana, per revisar i s’han fet les tasques o no.

D’altra banda, també es va revisar l’agenda per verificar que les tasques estiguessin apuntades i les que no ho estaven, apuntar-les. Aquesta part va ser la més difícil, ja que no tenen per costum.

A continuació, us comento una mica com està funcionant el pla d’intervenció. En primer lloc, comentar que s’ha canviat el procediment inicial. Finalment, es duran a terme 2 sessions de 45min amb tres dels alumnes que presenten dificultats en el seguiment de les tasques i en el treball autònom. En la primera sessió, s’ha reflexionat sobre les seves responsabilitat en quant a les tasques. En primer lloc, vam fer una reflexió sobre el desenvolupament de las tasques. Un dels alumnes és conscient que no realitza les tasques perque no vol, un altre sí que les realitza, tot i que realment no organitza el temps d’estudi de manera eficient. Per últim la última alumna, no creu que tingui cap problema amb la realització de les tasques, però des de l’escola, si que comenten que no les porta.

Hola de nou companys/es. Avui us vull parlar d’una iniciativa que va sorgir a partir de l’anterior taller (resolució de conflictes). Vam parlar de la importància de trobar moments i espais on poder tranquil·litzar-nos i pensar en allò que ens afecta emocionalment amb un sentit de calmar-nos i assolir la pau mental. No és fàcil i de vegades tendim a entrar en una roda d’on costa sortir. Van sorgir idees i propostes de poder treballar això amb un taller de relaxació, així que juntament amb les professionals del centre vam pensar que podria ser bo treballar tècniques de respiració conscient i així facilitar eines per a quan estem malament emocionalment.

Vaig enfocar, doncs, un taller en aquest sentit començant amb una introducció que ens preparés amb tots els sentits per poder atendre a les indicacions que es donarien després.

Vaig utilitzar Viaje visual y sonoro por los bosques de España, un llibre de Carlos de Hita amb biofonies de la naturalesa que ens ajuda a transportar-nos a partir del so i les imatges per diferents paisatges. Vam escoltar un àudio sobre sons del bosc i sobretot l’avifauna i, d’aquesta manera, vam concentrar l’atenció en l’escolta activa.

A partir d’aquí els vaig explicar el desenvolupament del taller, donant unes pautes sobre inspiració i expiració que després haurien de seguir amb les meves indicacions. Abans, però, vam explicar que hi ha olors com el de la pluja, que ens transmeten calma i ens fan estar millor i per això, vam parlar de les propietats de la lavanda, que entre d’altres, és relaxant. A les muntanyes de la vora del centre podem trobar-ne, així com farigola o romaní, que ara mateix es troben en flor i desprenen la seva olor característica. Vam olorar i conèixer la planta, que vaig portar per a que la veiessin.

Seguidament vam començar amb el taller. Amb les mans a sobre de la taula, els ulls tancats i seguint les pautes de respiració, vaig anar passant per cadascuna de les participants i fent un massatge a les mans amb oli essencial de massatge i de lavanda, aportant no només la veu per relaxar sinó també una olor que com ja he comentat, ens ajuda a això precisament.

Les pautes que es van donar sobre respiració van ser molt assumibles per les participants i el temps va ser reduït al que normalment seria una classe de mindfulness, procurant així que no es perdessin en indicacions sobre respiració i poguessin finalment relaxar-se.

Va ser interessant perquè vam poder connectar això amb el taller anterior i perquè va sorgir precisament dels seus interessos i propostes, per tant, la motivació va ser notable.

Vam fer una reflexió final sobre trobar aquests espais de calma, saber autogestionar les emocions i la importància de poder canalitzar allò que ens fa mal per assolir un benestar.

Les participants van marxar molt contentes i van proposar regalar les flors de lavanda a una companya que recentment havia perdut a una familiar molt propera.

Tot i que aquesta activitat no estava pensada per dur a terme des de l’inici, em va semblar important preparar-la, donant resposta a un suggeriment i proposta per part de les persones amb qui normalment es fan els tallers i sobretot, tenint en compte que l’objectiu principal és el benestar emocional dels participants.