Les últimes setmanes han estat un petit gir en la manera com em sento dins del centre obert. He notat que la meva presència ja no és tan nova ni tan incòmoda, ni per a mi ni per als altres. Però no ha estat gens fàcil arribar fins aquí. A diferència d’altres espais educatius, aquí no existeix “la psicopedagoga” com a figura integrada, i això fa que, de bon començament, et trobis una mica entre dues aigües. No ets educadora referent, però tampoc vols quedar-te en la posició d’observadora passiva. Al final, t’adones que el teu lloc te’l vas construint a poc a poc, a base d’estar, d’escoltar, de proposar sense imposar. És més un exercici de constància i tacte que no pas d’autoritat. I crec que això diu molt de com entenc jo mateixa la psicopedagogia: no tant com un rol fix, sinó com una actitud d’acompanyament profund i respectuós.

En aquest sentit, m’ha fet reflexionar molt sobre què pot aportar realment la psicopedagogia a un espai com aquest. En un centre obert, on el vincle, la confiança i la quotidianitat tenen tant pes, la figura del psicopedagog no pot ser intervencionista ni basada en protocols. Ha de saber estar present des del rerefons, llegint el grup, oferint eines, detectant necessitats emocionals i educatives que, potser, en el dia a dia intens dels educadors poden quedar més difuminades. Com apunta Carbonell (2022), la tasca psicopedagògica en l’àmbit social implica, una mirada flexible i integradora, capaç de fer de pont entre les necessitats del context i el creixement personal dels infants i adolescents. Aquesta idea de pont m’interpel·la especialment: ni substitueixes, ni dirigeixes, ni observes des de fora, estàs al mig, buscant maneres d’acompanyar processos que són complexos i que no sempre tenen respostes clares.

Una de les coses que encara costa és encaixar el projecte dins la vida del centre. Ara que el curs s’acaba, tot va a ritme accelerat, hi ha sortides, celebracions, imprevistos… i això fa que el calendari s’esfondri constantment. Però en lloc de viure-ho com una frustració (que també ho he fet, no ho negaré), he après a flexibilitzar-me, a parlar molt amb l’equip, a reubicar sessions, a llegir l’energia del grup. El fet de poder tenir converses fluides amb els educadors referents ha estat clau. I crec que aquí hi ha hagut un punt d’inflexió important: el projecte no és una cosa a banda, sinó que es va teixint des de dins del que ja existeix.

Pel que fa al grup, el cercle de paraula continua sent el moment més potent de la setmana. Encara que no sempre hi hagi grans confessions ni reflexions extenses, noto que alguna cosa s’ha assentat. Hi ha un silenci més còmode, una escolta més autèntica. I quan algú parla, fins i tot breument, ja no hi ha burles ni desconfiances. El simple fet que es respectin els torns i es mantingui la calma quan l’espelma passa de mà en mà em sembla un senyal clar que el vincle està prenent forma. No calen grans discursos: a vegades, un “avui he estat molt enfadat però no sabia per què” ja obre una finestra que abans estava tancada.

Els role playing, que vam començar a introduir cap a mitjans de maig, han estat tota una descoberta. Al principi, em feia una mica de por proposar activitats tan exposades. Em preguntava si ho acceptarien, si es burlarien, si es tancarien en banda… Però a base de començar per situacions senzilles i conegudes, i deixar que ells mateixos posessin límits, ha anat fluint. Un moment que se’m va quedar gravat és quan un dels nois va representar el rol d’un company que es tanca quan està enfadat. Era clar que parlava d’ell mateix, però ho va fer amb humor, sense dramatismes. I al final, quan vam parlar-ne, ho va reconèixer amb una naturalitat que em va descol·locar. “Jo també sóc així, però mai ho dic”, va deixar anar. Aquell petit gest em va semblar immens. M’adono que aquestes escenes, quan es treballen amb delicadesa, poden ser ponts cap a una comprensió més profunda d’un mateix.

Tot plegat em confirma que el meu paper aquí no és tant fer moltes coses com sostenir. Crear i cuidar un espai on puguin passar coses, sense forçar-les. Aquest espai de seguretat emocional és el que defensa Carl Rogers quan parla de l’acceptació incondicional com a base del canvi personal. I ho veig clar: només quan se senten acceptats, com són, poden començar a explorar noves maneres de ser i relacionar-se. Com ell mateix diu, “quan una persona se sent profundament escoltada, la seva pròpia estructura interna comença a canviar” (Rogers, 1961, p. 51). I crec que això és exactament el que hem començat a veure amb alguns dels nois i noies del grup: petits desplaçaments, gestos subtils que parlen de transformacions més profundes.

Ara, mirant cap a la recta final, em plantejo com consolidar tot això. Com podem fer perquè les eines que hem anat introduint, la paraula, l’escolta, la consciència emocional, no es quedin només en una activitat, sinó que es transformin en recursos reals per al seu dia a dia. I alhora, com segueixo jo trobant el meu lloc dins del centre, des d’aquesta psicopedagogia que acompanya, que observa, que proposa, però sobretot que escolta molt i jutja poc.

Aquest procés no només m’ha fet créixer com a futura professional, sinó que m’està canviant també com a persona.

Referències bibliogràfiques. 

• Carbonell, J. (2022). Educació i societat: nous reptes per a la psicopedagogia. Barcelona: Graó.

• Rogers, C. R. (1961). On Becoming a Person: A Therapist’s View of Psychotherapy. Boston: Houghton Mifflin.