Quan penso en tot el recorregut fet aquests mesos al centre obert, em costa posar-hi paraules. Hi ha hagut dies lleugers i dies difícils, moments de complicitat i altres de silenci. Però en tots, hi he estat present. Aquesta presència sostinguda, que al principi semblava incòmoda o difusa, ha anat agafant forma, textura i sentit. I això no només per les activitats realitzades, sinó per tot allò que ha passat en els intersticis: les converses a mitja tarda, les mirades de complicitat, els silencis respectats, els somriures tímids que anaven dient “et veig”.

Durant aquestes setmanes, m’he adonat que al centre obert no hi ha espai per als rols rígids. La figura de la psicopedagoga no hi és establerta com a part de l’equip estructural. Això, lluny de ser un límit, ha esdevingut un repte creatiu: construir un lloc propi sense imposar-me, sumar sense desbordar. Com diu Carbonell (2022), la psicopedagogia en aquests contextos ha d’actuar des del respecte profund a l’altre, llegint el moment, adaptant-se al ritme del grup, i oferint eines des d’una escolta genuïna i una mirada no jutjadora (p. 114). I això és el que he intentat fer: estar, sostenir, proposar, acompanyar.

He après que en entorns tan vius com aquest, la rigidesa no serveix. Els dies no són previsibles, i el que avui sembla funcionar, demà pot no tenir cap sentit. És per això que he entès la flexibilitat com un acte d’humilitat professional. Aprendre a renunciar, a ajustar, a reconfigurar el projecte quan ha calgut, no ha estat una derrota, sinó una forma de responsabilitat. Com aquell dia que no es va poder fer la gimcana, i en comptes de frustrar-me, vam proposar una activitat més breu, però significativa.

Els cercles de paraula s’han mantingut com un espai valuosíssim. Al voltant d’una espelma encesa, s’hi han pogut expressar emocions que costaven de posar en paraules. Alguns joves, que al principi no deien res, han anat fent passes petites però importants. I jo, des d’aquesta atenta observació, he pogut veure com aquest espai simbòlic obria finestres. Rogers (1961) ja ho deia: “quan una persona se sent profundament escoltada, la seva pròpia estructura interna comença a canviar” (p. 33). I això, a petita escala, ho he pogut veure.

El treball amb role playing, malgrat les reticències inicials, ha estat revelador. Les representacions de situacions emocionals quotidianes han estat una via potent per explorar conflictes interns. Recordo especialment un noi que, en interpretar un company que s’enfada i es tanca, va acabar verbalitzant que ell mateix actuava així i que no ho havia dit mai. Aquest moment, carregat de veritat, em va commoure. No perquè “ho hagués aconseguit”, sinó perquè havia pogut ser testimoni d’un procés que emergia per si sol, gràcies al clima creat i la confiança construïda.

Resultats i impacte: què ens diuen els instruments?

Per fer seguiment del projecte, vaig utilitzar diversos instruments: observació directa, registre anecdòtic, una enquesta inicial de detecció de necessitats i una rúbrica d’avaluació competencial emocional adaptada (inspirada en Bisquerra, 2011, p. 64). Els resultats mostren petits avenços, però significatius:

• Participació activa en els cercles de paraula: si al primer cercle només 3 de 10 joves van intervenir voluntàriament, al quart ja ho feien 8 de forma espontània.

• Expressió emocional: un 70% dels joves han utilitzat un ventall més ampli de paraules per parlar de com se sentien, passant de respostes bàsiques (“bé”, “malament”) a emocions més específiques com “frustrat”, “nerviós”, “saturada”.

• Gestió de conflictes: tot i que encara s’observen reaccions impulsives, el nombre d’episodis de tensió entre iguals durant les activitats ha disminuït un 40%, segons registre intern.

• Autoavaluació emocional: en les rúbriques, la mitjana de puntuació en “capacitat per identificar les pròpies emocions” ha passat de 2,3 a 3,6 (sobre 5).

A més, a través de converses informals, els educadors referents han expressat que noten “més calma”, “millor clima de grup” i que alguns joves estan “més receptius a parlar abans d’actuar”.

Tot això em confirma que, sense grans artificis, però amb coherència i constància, és possible generar transformacions reals. I això em reforça la convicció que la psicopedagogia té molt a aportar en entorns socioeducatius com aquest, sempre que ho faci des d’un lloc sensible, atent, i col·laboratiu amb l’equip i el ritme dels joves.

Una porta que es tanca i una mirada que es queda

Ara que aquesta etapa acaba, no puc evitar sentir una barreja d’orgull, gratitud i nostàlgia. He après molt més del que puc escriure en aquest blog. I no només sobre intervenció psicopedagògica, sinó sobre la vida, la relació amb l’altre, la importància de saber esperar.

Marxo d’aquestes pràctiques amb la sensació d’haver sembrat. Potser no veuré totes les flors, però confio que alguna cosa ha quedat. En mi segur que sí: més escolta, més flexibilitat, més consciència del que significa estar al servei dels altres des d’un lloc ètic i respectuós.

I m’enduc una frase que m’ha acompanyat sovint aquestes setmanes, de bell nou de Carl Rogers: “The curious paradox is that when I accept myself just as I am, then I can change” (Rogers, 1961, p. 17).

Gràcies a tots els joves, educadors i professionals que m’heu fet lloc, encara que fos petit. I gràcies a mi mateixa per atrevir-me a entrar, observar i aprendre. Fins aviat.

Referències:

• Bisquerra, R. (2011). Educación emocional. Propuestas para educadores y familias (p. 64). Desclée De Brouwer.

• Carbonell, J. (2022). Educació i societat: nous reptes per a la psicopedagogia (p. 114). Graó.

• Rogers, C. R. (1961). On Becoming a Person: A Therapist’s View of Psychotherapy (pp. 17, 33). Houghton Mifflin.

Les últimes setmanes han estat un petit gir en la manera com em sento dins del centre obert. He notat que la meva presència ja no és tan nova ni tan incòmoda, ni per a mi ni per als altres. Però no ha estat gens fàcil arribar fins aquí. A diferència d’altres espais educatius, aquí no existeix “la psicopedagoga” com a figura integrada, i això fa que, de bon començament, et trobis una mica entre dues aigües. No ets educadora referent, però tampoc vols quedar-te en la posició d’observadora passiva. Al final, t’adones que el teu lloc te’l vas construint a poc a poc, a base d’estar, d’escoltar, de proposar sense imposar. És més un exercici de constància i tacte que no pas d’autoritat. I crec que això diu molt de com entenc jo mateixa la psicopedagogia: no tant com un rol fix, sinó com una actitud d’acompanyament profund i respectuós.

En aquest sentit, m’ha fet reflexionar molt sobre què pot aportar realment la psicopedagogia a un espai com aquest. En un centre obert, on el vincle, la confiança i la quotidianitat tenen tant pes, la figura del psicopedagog no pot ser intervencionista ni basada en protocols. Ha de saber estar present des del rerefons, llegint el grup, oferint eines, detectant necessitats emocionals i educatives que, potser, en el dia a dia intens dels educadors poden quedar més difuminades. Com apunta Carbonell (2022), la tasca psicopedagògica en l’àmbit social implica, una mirada flexible i integradora, capaç de fer de pont entre les necessitats del context i el creixement personal dels infants i adolescents. Aquesta idea de pont m’interpel·la especialment: ni substitueixes, ni dirigeixes, ni observes des de fora, estàs al mig, buscant maneres d’acompanyar processos que són complexos i que no sempre tenen respostes clares.

Una de les coses que encara costa és encaixar el projecte dins la vida del centre. Ara que el curs s’acaba, tot va a ritme accelerat, hi ha sortides, celebracions, imprevistos… i això fa que el calendari s’esfondri constantment. Però en lloc de viure-ho com una frustració (que també ho he fet, no ho negaré), he après a flexibilitzar-me, a parlar molt amb l’equip, a reubicar sessions, a llegir l’energia del grup. El fet de poder tenir converses fluides amb els educadors referents ha estat clau. I crec que aquí hi ha hagut un punt d’inflexió important: el projecte no és una cosa a banda, sinó que es va teixint des de dins del que ja existeix.

Pel que fa al grup, el cercle de paraula continua sent el moment més potent de la setmana. Encara que no sempre hi hagi grans confessions ni reflexions extenses, noto que alguna cosa s’ha assentat. Hi ha un silenci més còmode, una escolta més autèntica. I quan algú parla, fins i tot breument, ja no hi ha burles ni desconfiances. El simple fet que es respectin els torns i es mantingui la calma quan l’espelma passa de mà en mà em sembla un senyal clar que el vincle està prenent forma. No calen grans discursos: a vegades, un “avui he estat molt enfadat però no sabia per què” ja obre una finestra que abans estava tancada.

Els role playing, que vam començar a introduir cap a mitjans de maig, han estat tota una descoberta. Al principi, em feia una mica de por proposar activitats tan exposades. Em preguntava si ho acceptarien, si es burlarien, si es tancarien en banda… Però a base de començar per situacions senzilles i conegudes, i deixar que ells mateixos posessin límits, ha anat fluint. Un moment que se’m va quedar gravat és quan un dels nois va representar el rol d’un company que es tanca quan està enfadat. Era clar que parlava d’ell mateix, però ho va fer amb humor, sense dramatismes. I al final, quan vam parlar-ne, ho va reconèixer amb una naturalitat que em va descol·locar. “Jo també sóc així, però mai ho dic”, va deixar anar. Aquell petit gest em va semblar immens. M’adono que aquestes escenes, quan es treballen amb delicadesa, poden ser ponts cap a una comprensió més profunda d’un mateix.

Tot plegat em confirma que el meu paper aquí no és tant fer moltes coses com sostenir. Crear i cuidar un espai on puguin passar coses, sense forçar-les. Aquest espai de seguretat emocional és el que defensa Carl Rogers quan parla de l’acceptació incondicional com a base del canvi personal. I ho veig clar: només quan se senten acceptats, com són, poden començar a explorar noves maneres de ser i relacionar-se. Com ell mateix diu, “quan una persona se sent profundament escoltada, la seva pròpia estructura interna comença a canviar” (Rogers, 1961, p. 51). I crec que això és exactament el que hem començat a veure amb alguns dels nois i noies del grup: petits desplaçaments, gestos subtils que parlen de transformacions més profundes.

Ara, mirant cap a la recta final, em plantejo com consolidar tot això. Com podem fer perquè les eines que hem anat introduint, la paraula, l’escolta, la consciència emocional, no es quedin només en una activitat, sinó que es transformin en recursos reals per al seu dia a dia. I alhora, com segueixo jo trobant el meu lloc dins del centre, des d’aquesta psicopedagogia que acompanya, que observa, que proposa, però sobretot que escolta molt i jutja poc.

Aquest procés no només m’ha fet créixer com a futura professional, sinó que m’està canviant també com a persona.

Referències bibliogràfiques. 

• Carbonell, J. (2022). Educació i societat: nous reptes per a la psicopedagogia. Barcelona: Graó.

• Rogers, C. R. (1961). On Becoming a Person: A Therapist’s View of Psychotherapy. Boston: Houghton Mifflin.