La setmana del 22 al 26 d’abril vam posar en marxa el primer cercle de paraula amb el grup del centre obert. Havia imaginat moltes vegades com seria aquell primer espai compartit, però la realitat sempre és una mica més desordenada. Tenia ganes que sortís bé, que participessin, que s’hi sentissin a gust… però la veritat és que no va ser fàcil. Vam començar amb la simbologia de l’espelma encesa al centre del cercle, crispetes i menjar perquè l’espai fos més distès i, consignes clares per marcar els límits: escoltar sense interrompre, parlar des del jo, respectar els silencis. I tot i això, es notava tensió, algun comentari de burla, mirades esquives. Hi va haver aportacions, sí, però moltes des de la superfície.

Però també hi va haver llavors. Un noi va dir que “no li agradava parlar però li agradava escoltar”, i això em va semblar preciós. Com si, d’alguna manera, s’estigués obrint a l’espai. Aquesta frase em va fer pensar en Petermann (1999), quan diu exposa que la confiança és el fil invisible que permet que dues persones es trobin de veritat. Quan no cal defensar-se, podem començar a expressar-nos. Per tant, podem dir que aquell primer dia encara hi havia defenses i bloquejos. Era normal,  estàvem aprenent a estar junts des d’un altre lloc. La setmana següent ho vam tornar a intentar, amb la mateixa estructura. Però la cosa va anar encara més fluixa.

Alguns adolescents ni tan sols es van asseure al cercle. D’altres feien soroll, es movien, miraven el mòbil, es desconnectaven. Vam acabar sent només quatre els qui compartíem alguna cosa. I ho confesso: vaig sortir d’aquella sessió amb un punt de frustració. Em preguntava si potser m’havia precipitat amb aquesta proposta. Però després, pensant-ho en fred, vaig entendre que no es tracta només de “fer el cercle”, sinó de construir-lo junts, i que això implica temps, paciència i també ajustar-se al grup.

A la tercera setmana, en una reunió amb les educadores, vam decidir introduir una petita modificació que va tenir un gran impacte: una caixa de fusta al mig del cercle, on tots, educadors i joves, havíem de deixar el mòbil abans de començar. El simbolisme era clar: en aquell espai, tots érem protagonistes. Ningú havia de ser menys, ningú podia quedar-se a fora. El fet de deixar el mòbil va marcar una diferència brutal. De cop, hi havia més presència, més mirades, més atenció. El silenci no incomodava tant. I van començar a sortir temes reals, com el cansament, la por a decebre, el mal humor que es descarrega a casa.

Aquell dia vaig tornar a sentir que tot això tenia sentit. Rogers (1961) parlava de la importància d’un entorn segur i empàtic perquè una persona pugui créixer. I Bowlby (1988) defensava que el vincle segur és el que permet explorar i compartir. I crec que, mica en mica, estem sembrant això: un espai on poden expressar, ser escoltats i no sentir-se jutjats.

Aquesta experiència m’ha ensenyat que les bones idees, si no són acollides amb sensibilitat i constància, poden quedar-se en teoria. Però també m’ha ensenyat que, amb petits gestos i ajustos, es poden aconseguir canvis profunds. A vegades no cal fer més, sinó fer-ho amb més presència.

Referències

• Bowlby, J. (1988). A secure base: Parent-child attachment and healthy human development. Basic Books.

• Petermann, F. (1999). Psicologia de la confiança. Herder: Barcelona.

• Rogers, C. R. (1961). On becoming a person: A therapist’s view of psychotherapy. Houghton Mifflin
  .