A mesura que avançava el projecte, em vaig trobar amb un fet que ja intuïa, però que la pràctica em va deixar ben clara: la resistència dels adolescents a exposar-se emocionalment no desapareix de cop, sinó que és un procés complex i molt humà. La por a ser jutjats, la desconfiança i, en alguns casos, la incomoditat, eren evidents en moltes mirades que evitaven el contacte directe o en silencis que costava trencar.

La setmana del 15 al 22 de maig vam decidir començar a introduir el role playing, una eina que havia anat preparant amb molta cura i que volia que servís com un espai segur per experimentar situacions quotidianes del grup. La idea era que poguessin posar-se en la pell dels altres, explorar diferents reaccions i, alhora, trencar la dinàmica habitual per obrir nous canals de comunicació.

Recordo una sessió en què els vaig proposar recrear una situació que ja havíem vist sovint: un conflicte a l’hora de compartir un espai o una activitat dins del centre obert. En principi, la resistència era palpable. Alguns miraven cap a un altre costat, d’altres intentaven sortir de l’activitat. Però poc a poc, amb molta paciència i sense pressa, vam començar a entrar-hi. Vaig observar com alguns adolescents es van sorprendre en posar-se en el rol “de l’altre” i com això va generar comentaris espontanis: “Ah, ara entenc per què es posa així”, “Jo no ho havia vist així mai”.

També vam interpretar situacions on havien de comunicar una emoció difícil, com la ràbia o la frustració, sense que fos atacant, sinó explicant com se sentien. Va ser curiós veure com això generava nervis, però també un cert respecte per part dels companys, que no esperaven aquesta transparència en un context segur. Hi va haver moments de tensió, i també de rialles nervioses, però sobretot hi havia un intent real d’entendre’s més enllà de les paraules.

Mentre això passava, el cercle de paraula seguia sent un pilar estable. Setmanalment, ens trobàvem en aquella rotllana que ja comença a ser familiar, amb l’espelma encesa i les consignes clares que habitualment donen els educadors. El cercle és, per ells i per mi, un moment de respiració, un espai on poden deixar anar pressions i on, tot i que no sempre parlen molt, es nota que es senten escoltats i segurs. A vegades, només compartir la presència ja és suficient, i això es fa visible en la manera com es miren, com es respecten el torn i com es cuiden en el silenci.

Aquest doble treball, role playing i cercle de paraula, m’ha permès veure que la clau no està en fer grans activitats o en aconseguir grans discursos, sinó en anar avançant pas a pas, respectant la seva manera de ser, donant espai per provar i equivocar-se sense por, i sobretot, mantenint la confiança que s’ha anat teixint.

Hi ha moments de frustració, sens dubte. Hi ha dies en què alguns adolescents s’aïllen o es mostren més tancats. Però també hi ha dies en què, després d’una sessió, em diuen en veu baixa: “Gràcies”. I això em recorda que no tot  és visible a simple vista, que la transformació és un procés lent i que, en aquest camí, el meu rol és sostenir l’espai i caminar amb ells.