A mesura que avançava el projecte, em vaig trobar amb un fet que ja intuïa, però que la pràctica em va deixar ben clara: la resistència dels adolescents a exposar-se emocionalment no desapareix de cop, sinó que és un procés complex i molt humà. La por a ser jutjats, la desconfiança i, en alguns casos, la incomoditat, eren evidents en moltes mirades que evitaven el contacte directe o en silencis que costava trencar.

La setmana del 15 al 22 de maig vam decidir començar a introduir el role playing, una eina que havia anat preparant amb molta cura i que volia que servís com un espai segur per experimentar situacions quotidianes del grup. La idea era que poguessin posar-se en la pell dels altres, explorar diferents reaccions i, alhora, trencar la dinàmica habitual per obrir nous canals de comunicació.

Recordo una sessió en què els vaig proposar recrear una situació que ja havíem vist sovint: un conflicte a l’hora de compartir un espai o una activitat dins del centre obert. En principi, la resistència era palpable. Alguns miraven cap a un altre costat, d’altres intentaven sortir de l’activitat. Però poc a poc, amb molta paciència i sense pressa, vam començar a entrar-hi. Vaig observar com alguns adolescents es van sorprendre en posar-se en el rol “de l’altre” i com això va generar comentaris espontanis: “Ah, ara entenc per què es posa així”, “Jo no ho havia vist així mai”.

També vam interpretar situacions on havien de comunicar una emoció difícil, com la ràbia o la frustració, sense que fos atacant, sinó explicant com se sentien. Va ser curiós veure com això generava nervis, però també un cert respecte per part dels companys, que no esperaven aquesta transparència en un context segur. Hi va haver moments de tensió, i també de rialles nervioses, però sobretot hi havia un intent real d’entendre’s més enllà de les paraules.

Mentre això passava, el cercle de paraula seguia sent un pilar estable. Setmanalment, ens trobàvem en aquella rotllana que ja comença a ser familiar, amb l’espelma encesa i les consignes clares que habitualment donen els educadors. El cercle és, per ells i per mi, un moment de respiració, un espai on poden deixar anar pressions i on, tot i que no sempre parlen molt, es nota que es senten escoltats i segurs. A vegades, només compartir la presència ja és suficient, i això es fa visible en la manera com es miren, com es respecten el torn i com es cuiden en el silenci.

Aquest doble treball, role playing i cercle de paraula, m’ha permès veure que la clau no està en fer grans activitats o en aconseguir grans discursos, sinó en anar avançant pas a pas, respectant la seva manera de ser, donant espai per provar i equivocar-se sense por, i sobretot, mantenint la confiança que s’ha anat teixint.

Hi ha moments de frustració, sens dubte. Hi ha dies en què alguns adolescents s’aïllen o es mostren més tancats. Però també hi ha dies en què, després d’una sessió, em diuen en veu baixa: “Gràcies”. I això em recorda que no tot  és visible a simple vista, que la transformació és un procés lent i que, en aquest camí, el meu rol és sostenir l’espai i caminar amb ells.

Després de les primeres dues setmanes d’implementar el projecte, em vaig adonar que no només estava passant coses dins del grup, sinó que també hi havia un moviment dins meu. El contacte directe amb aquests adolescents en risc social em feia pensar contínuament: com m’hi estic relacionant? Què espero d’ells? Estic fent realment alguna cosa que els ajudi?

Enmig d’això, vaig començar a preguntar-me quin era el meu lloc com a psicopedagoga en pràctiques. No sóc una educadora referent del grup, però tampoc estic aquí només per mirar des de fora. Sóc una persona que, amb respecte i discreció, ha d’anar construint vincles i escoltant des d’un lloc de confiança. I no és gens fàcil, perquè el ritme del centre obert és intens, els adolescents poden mostrar resistències i jo mateixa encara estic aprenent a trobar el meu espai.

Recordo un divendres, durant el cercle de paraula, quan un dels nois va dir baixet: “A mi em costa parlar aquí, però m’agrada que em deixeu estar”. Aquella frase em va tocar molt. Vaig entendre que només ser-hi, amb presència i respecte, sense pressionar, ja és molt. La confiança no surt d’un dia per l’altre, es construeix poc a poc, a base de ser coherent i estar emocionalment a prop. És com un fil invisible que fa que dues persones es puguin trobar de veritat.

També vaig veure que les meves intervencions funcionaven més quan partien d’escoltar de debò i no d’un guió escrit. De vegades, el millor que puc fer és deixar espai, aguantar el silenci o fer preguntes amb cura. Aquí és on vaig pensar en Rogers (1961), que diu que només quan una persona se sent realment escoltada pot començar a canviar.

Amb tot això al cap, vaig seguir observant el que passava al grup. I, curiosament, quan em sento més connectada amb el meu propi lloc, puc entendre millor què necessiten ells. Lentament, vaig veure que alguns adolescents trobaven en el cercle de paraula no només un moment per parlar, sinó sobretot un lloc on sentir-se reconeguts sense pressió. El fet de seure en rotllana, encendre l’espelma que ja comencen a veure com un símbol de calma, creava un ambient especial, gairebé com un ritual.

Hi ha setmanes en què gairebé no diuen res important, però la manera com respecten els torns, o com algun altre ajuda a explicar el sentit de l’espelma als que acaben d’arribar, ja em parla d’un vincle que es va teixint en silenci. I em pregunto: com puc mesurar això? Potser el més important és sostenir l’espai, validar que hi són i no forçar canvis, perquè així es produeixen transformacions internes.

Un moment que em va marcar va ser quan una noia que normalment es mostra desafiant amb els adults es va oferir a encendre l’espelma i a donar les consignes. Ningú li ho havia demanat. Va ser un gest petit però molt significatiu. Em va fer pensar en Freire (1970) i la seva idea que l’educació ha de ser una pràctica de llibertat, quan les persones se senten protagonistes i no només receptores, poden començar a empoderar-se.

Tot plegat m’ha fet veure que el meu lloc no és només proposar activitats o recollir dades, sinó sostenir processos, captar allò que passa més enllà de les paraules i adaptar-me cada dia. Com diuen Colobran i Sales (2017), la psicopedagogia en contextos socials ha de tenir una mirada integral, que posi els vincles al centre de la intervenció i no només com una condició prèvia.

I mentre vaig trobant el meu lloc, me n’adono que també em transformo. Potser això és el més valuós: adonar-me que no només acompanyem canvis, sinó que nosaltres també canviem amb ells.

Referències bibliogràfiques. 

• Colobran, A., & Sales, L. (2017). La psicopedagogia comunitària i els vincles socials. Editorial UOC.
• Freire, P. (1970). Pedagogia del oprimido. Siglo XXI Editores.
• Rogers, C. R. (1961). On becoming a person: A therapist’s view of psychotherapy. Houghton Mifflin.

La setmana del 22 al 26 d’abril vam posar en marxa el primer cercle de paraula amb el grup del centre obert. Havia imaginat moltes vegades com seria aquell primer espai compartit, però la realitat sempre és una mica més desordenada. Tenia ganes que sortís bé, que participessin, que s’hi sentissin a gust… però la veritat és que no va ser fàcil. Vam començar amb la simbologia de l’espelma encesa al centre del cercle, crispetes i menjar perquè l’espai fos més distès i, consignes clares per marcar els límits: escoltar sense interrompre, parlar des del jo, respectar els silencis. I tot i això, es notava tensió, algun comentari de burla, mirades esquives. Hi va haver aportacions, sí, però moltes des de la superfície.

Però també hi va haver llavors. Un noi va dir que “no li agradava parlar però li agradava escoltar”, i això em va semblar preciós. Com si, d’alguna manera, s’estigués obrint a l’espai. Aquesta frase em va fer pensar en Petermann (1999), quan diu exposa que la confiança és el fil invisible que permet que dues persones es trobin de veritat. Quan no cal defensar-se, podem començar a expressar-nos. Per tant, podem dir que aquell primer dia encara hi havia defenses i bloquejos. Era normal,  estàvem aprenent a estar junts des d’un altre lloc. La setmana següent ho vam tornar a intentar, amb la mateixa estructura. Però la cosa va anar encara més fluixa.

Alguns adolescents ni tan sols es van asseure al cercle. D’altres feien soroll, es movien, miraven el mòbil, es desconnectaven. Vam acabar sent només quatre els qui compartíem alguna cosa. I ho confesso: vaig sortir d’aquella sessió amb un punt de frustració. Em preguntava si potser m’havia precipitat amb aquesta proposta. Però després, pensant-ho en fred, vaig entendre que no es tracta només de “fer el cercle”, sinó de construir-lo junts, i que això implica temps, paciència i també ajustar-se al grup.

A la tercera setmana, en una reunió amb les educadores, vam decidir introduir una petita modificació que va tenir un gran impacte: una caixa de fusta al mig del cercle, on tots, educadors i joves, havíem de deixar el mòbil abans de començar. El simbolisme era clar: en aquell espai, tots érem protagonistes. Ningú havia de ser menys, ningú podia quedar-se a fora. El fet de deixar el mòbil va marcar una diferència brutal. De cop, hi havia més presència, més mirades, més atenció. El silenci no incomodava tant. I van començar a sortir temes reals, com el cansament, la por a decebre, el mal humor que es descarrega a casa.

Aquell dia vaig tornar a sentir que tot això tenia sentit. Rogers (1961) parlava de la importància d’un entorn segur i empàtic perquè una persona pugui créixer. I Bowlby (1988) defensava que el vincle segur és el que permet explorar i compartir. I crec que, mica en mica, estem sembrant això: un espai on poden expressar, ser escoltats i no sentir-se jutjats.

Aquesta experiència m’ha ensenyat que les bones idees, si no són acollides amb sensibilitat i constància, poden quedar-se en teoria. Però també m’ha ensenyat que, amb petits gestos i ajustos, es poden aconseguir canvis profunds. A vegades no cal fer més, sinó fer-ho amb més presència.

Referències

• Bowlby, J. (1988). A secure base: Parent-child attachment and healthy human development. Basic Books.

• Petermann, F. (1999). Psicologia de la confiança. Herder: Barcelona.

• Rogers, C. R. (1961). On becoming a person: A therapist’s view of psychotherapy. Houghton Mifflin
  .

Bon dia a tothom,

Primer de tot, perdoneu-me, per motius personals realitzar la tasca de les entrades al Folio m’ha quedat enderrarit.

El 20 d’abril va ser un dia molt especial per a mi. Després de setmanes observant, escoltant i coneixent el grup d’adolescents del centre obert, començava oficialment la implementació del meu projecte d’intervenció. Em vaig llevar amb una barreja de nervis i il·lusió. Era com si tot allò que havia anat pensant, escrivint i preparant finalment prengués vida.

Em feia respecte. Treballar el món emocional no és fàcil, i menys amb adolescents que viuen situacions complexes. Però també em sentia molt motivada: volia oferir-los un espai diferent, on sentir-se escoltats i tenir l’oportunitat de posar paraules al que sovint queda dins. Per això vaig decidir començar amb una activitat que per mi era clau: “El meu monstre emocional”. Una proposta senzilla, però molt potent, que permetia expressar emocions a través del dibuix i la metàfora. No buscava grans discursos, només obrir una petita escletxa que permetés mirar cap endins.

Va ser curiós veure com alguns joves es van llançar de seguida a crear el seu monstre, mentre d’altres preferien observar des de la distància. I vaig entendre que, en aquest tipus d’espais, no cal forçar res. La confiança es construeix a poc a poc, amb respecte i molta paciència. Com diu Petermann (1999), la confiança no es pot imposar, sinó que es va desenvolupant a mesura que l’altre percep que no serà jutjat ni exposat. I això és el que vaig intentar fer: oferir presència, escolta i autenticitat.

Durant la setmana també vaig participar en dues activitats fora del projecte: la sortida de Sant Jordi i la visita a Girona Temps de Flors. Tot i que no eren dies oficials de pràctiques, vaig voler-hi ser. I va ser una de les millors decisions. Aquelles estones més informals, de caminar pel carrer, mirar parades, fer fotos, o simplement riure plegats, van ajudar molt més del que esperava a generar un vincle més natural amb el grup. Vaig sentir que començaven a veure’m no només com una “persona en pràctiques”, sinó com algú que realment volia estar allà amb ells. I això, per a mi, va ser un gran pas.

També vaig compartir amb el grup que l’activitat que començàvem no era “perquè sí”, sinó que havia nascut de l’enquesta que els havia passat unes setmanes abans. Volia que sabessin que les seves opinions havien estat escoltades, i que tot allò que proposava tenia sentit perquè sortia d’allò que ells mateixos havien expressat. Crec que això va ajudar a crear un primer acord implícit: “si tu m’escoltes, jo també t’escoltaré”.

Aquesta primera setmana de projecte ha estat intensa, però molt enriquidora. He après que cal estar molt atenta als petits gestos, que no sempre és el que es diu el que més parla, i que crear un espai segur passa per ser coherent, propera i pacient. I, sobretot, he confirmat que quan es treballa des del respecte i el vincle, alguna cosa sempre comença a moure’s, encara que sigui molt a poc a poc.

Petermann, F. (1999). Psicologia de la confianza. Herder: Barcelona.