Bona nit a tots i totes!
En l’última publicació ja us vaig comentar que hi havia hagut un gir una mica inesperat. Us explico:

Després d’unes quantes setmanes d’acompanyament en què la relació amb el jove semblava consolidar-se i el vincle es mostrava estable, la situació va canviar de manera sobtada. Sense cap senyal previ d’incomoditat i malestar, va deixar d’assistir a les sessions. Inicialment vam pensar que podria haver-hi alguna dificultat puntual o una qüestió d’agenda, però amb els dies vam començar a preocupar-nos. Sobre tot jo, que estava essent ignorada, missatge rere missatge.

Vaig intentar contactar-lo diverses vegades per whatsapp, per telèfon i fins i tot mitjançant les visites presencials al seu domicili. Cap resposta. Cada visita era un intent amb l’esperança que potser aquella vegada sí que el trobaria, o que finalment ens retornaria alguna trucada o missatge. Però no va ser així . Silenci absolut.

La veritat que vaig viure-ho com un fracàs personal i m’ho vaig portar molt a lo personal. Després de moltes converses i trucades  amb la tutora aconsegueixo adoptar una posició menys dura contra mi mateixa. Al final, aquest tipus de situacions són difícils de gestionar, perquè deixen moltes preguntes obertes i una sensació de buit i de fracàs. No se si podré respondre totes les preguntes que tinc algun dia. Com us anava explicant, el procés semblava anar bé: havíem establert una dinàmica de trobades, parlàvem obertament de diversos temes, i el jove semblava compromès.

Juntament amb la meva tutora, vam decidir no forçar una continuïtat que ell no desitjava- per respecte i per coherència amb el que implica l’acompanyament. Vam decidir, però, continuar treballant a partir de tot allò que havia pogut anar fent fins el moment. A més, vam acordar aprofitar aquesta experiència per investigar i aprofundir en les possibles causes per les quals alguns i algunes joves abandonen processos que aparentment funcionen.

Aquest canvi de rumb també m’ha fet adonar de la importància de no donar mai per fet que un vincle és estable només perquè hi ha assistència i participació. L’acompanyament és una tasca més complicada del que sembla, que es construeix dia a dia i que depèn de molts factors, alguns dels quals escapen completament del nostre control. La confiança, la motivació, la situació emocional o personal del jove, el context familiar i social…. influeixen de manera molt significativa, en la continuïtat o la ruptura del procés.

Ara, des d’aquesta nova perspectiva, estic analitzant com hauríem pogut seguir l’acompanyament si ell hagués continuat, i alhora estic llegint i consultant material sobre els motius de la desvinculació dels joves en projectes d’intervenció social. Estic descobrint que sovint no és una qüestió de manca d’interès, sinó de sobrecàrrega emocional, por a vincular-se, entre d’altres. En una pròxima entrada us en parlaré una mica més.

Així aquesta experiència, tot i que molt frustrant al principi, on pensava que no podria acabar les pràctiques i que hauria de tornar a cursar-les, està esdevenint una font molt rica d’aprenentatge. M’està ajudant a entendre millor la complexitat dels processos d’acompanyament i la importància de tenir sempre una mirada oberta, flexible i empàtica davant de situacions que no passen com esperàvem.

I de moment això és tot. Demà us ensenyaré com hagués continuat les sessions i si tinc temps us faré una altra entrada amb algunes reflexions i informacions que estic trobant.

moltes gràcies per llegir-me:)
Fins aviat